El sistema polític és parlamentari i es fonamenta en un repartiment confessional del poder imposat pel colonialisme francès: el president de la República ha de ser cristià maronita; el president del Govern, musulmà sunnita i el president del Parlament, musulmà xiïta. Des de 1989, després dels acords de Taif, que van posar fi a la guerra civil iniciada el 1975, es planteja de forma transitòria la distribució del parlament al 50% entre cristians i musulmans, amb l’objectiu d’avançar en la línia de l’eliminació d’aquest repartiment confessional polític.

Al Líban hi ha 15 estatuts personals (pràcticament cada religió té el seu propi estatut). Els partits laics i progressistes i, de manera especial, les organitzacions feministes han reivindicat sempre la laïcitat de l’Estat i la creació d’un estatut personal unificat.

Donada la seva ubicació geogràfica, es tracta d’una zona caracteritzada per una elevada inestabilitat política i social, que ha patit i pateix guerres i conflictes interns o externs, com les invasions de l’exercit israelià dels anys 1978 i 1982. Pels mateixos motius, ha sigut tradicionalment un país d’acollida i refugi: hi viuen uns 500.000 refugiats palestins, 100 refugiats iraquians, milers de kurds i, recentment arran del conflicte a Síria, prop de 2.000.000 de persones refugiades sirianes.

Vuit anys després de l’inici de la guerra a Síria, l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) calcula que el conflicte ha provocat la fugida de 5,6 milions de persones, 6,6 milions de desplaçaments interns i més de 13 milions de població amb necessitats de protecció urgent. El Líban ha estat, juntament amb Jordània, el principal receptor de persones refugiades: ha incrementat fins a un 30% la seva població.

Desbordat per la crisi migratòria, la resposta del Govern ha sigut l’adopció de polítiques restrictives en l’accés als camps de refugiats i, en conseqüència, a l’ajuda que s’hi proporciona.