Text: Meritxell Rigol / Imatges: Associació Catalana per la Pau
En presentar-se, menciona abans que és mestressa de casa i té sis fills que no pas haver aconseguit el que és encara excepcional al Líban: que una dona ocupi un càrrec de representació pública. “Vaig sentir-me amb l’obligació de fer alguna cosa pel meu poble, d’ajudar a contrarestar la falsa imatge d’Arsal com a poble vinculat al terrorisme, i malgrat tractar-se d’un entorn molt conservador, vaig sortir escollida sotsalcaldessa”, explica Rima Mohammed El Kronbi, fins fa poc, membre del govern local d’aquest municipi fronterer amb Síria.
Assegura que les dificultats van començar des del moment de l’elecció. “A la gent li agrada que la representi un home, no una dona”, diu, ras i curt. “Els homes consideren que les dones tenen menys coneixements, però considero que podem arribar al màxim i aconseguir-ho en el lloc de treball”, afirma.
Al Líban, les dones no arriben a suposar ni un 5% de la representació parlamentària (només hi són en sis dels 128 escons). A més, “les que hi poden ser és perquè han heretat el càrrec del seu pare, marit o un altre familiar, sempre homes”, denuncia la League for Lebanese Women’s Rights. És una de les entitats amb què l’Associació Catalana per la Pau col·labora per tal d’enfortir la capacitat de denúncia contra la violència de gènere i per fer-la visible en un país on, malgrat que la Constitució reconeix la igualtat entre dones i homes, l’ordenament jurídic -conformat per lleis hereves del període colonial i fruit de la influència del poder religiós- discrimina les dones. La subordinació als homes en diverses esferes del pla legal es tradueix en múltiples violències per raó de gènere en el pla econòmic i social, dins i fora de les llars.
“El principal obstacle de les dones per obtenir autonomia al Líban és el sistema polític confessional, perquè fa que, a cada intent de canvi, topem amb representants de les confessions religioses i amb els seus líders al govern, que estan d’acord a evitar-lo”, resumeix Marie Nassif-Debs, presidenta de Mousawat Association-Wardeh Boutros for Women’s Work. Les organitzacions progressistes i especialment les feministes reivindiquen la laïcitat de l’Estat que, com a fórmula en nom de l’estabilitat, reparteix el poder polític entre les diferents comunitats religioses del país.
Quasi cada religió del país té la seva pròpia llei -hi ha 18 comunitats religioses reconegudes i quinze codis d’estatut personal, que s’apliquen a les persones en funció de la religió que professen-, així com tribunals propis, per regular qüestions com ara matrimonis, divorcis, custòdia de les criatures, herències i dret a la propietat o traspàs de la nacionalitat als infants i els drets que hi van associats, com l’accés a l’educació, la sanitat i a determinats llocs de feina.
“Dins de cada llei hi ha discriminacions per raó de gènere, però són diferents segons la religió”, explica Nassif-Debs, per a qui aquestes lleis parteixen “d’una mirada que inferioritza les dones”. “Les lleis sectàries permeten la violència masclista, algunes legalitzen el matrimoni infantil i atorguen als homes el dret a decidir dins la família, per tant, la prioritat de la lluita feminista és abolir-les i aconseguir un codi civil unificat i democràtic”, planteja l’activista.
A la veïna Jordània, també el fonamentalisme religiós s’imbrica en la legislació, legitima violències contra les dones i nenes i “limita les possibilitats de desenvolupar-se i contribuir a la societat per raó de gènere”, denuncia Layla Hamarneh, directora de projectes d’Arab Women Organization (AWO). “La discriminació contra les dones està arrelada a les estructures patriarcals del poder, que s’imposen per controlar els recursos i l’autonomia de les dones, en el pla individual i col·lectiu, a través de les normes polítiques i socials, la influència del conservadorisme religiós i la legislació discriminatòria”, esbossa Hamarneh, sobre l’escenari que les feministes organitzades es proposen revertir a Jordània.
AWO és una de les organitzacions feministes amb què l’Associació Catalana per la Pau coopera per enfortir la capacitat d’incidència política de les dones a la regió de l’Orient Mitjà, a través de formacions en drets i prevenció de la violència masclista, de generar xarxes de treball i d’accions per multiplicar l’impacte de la sensibilització adreçada a la societat civil, als mitjans de comunicació i a representants polítics.
Amb el suport de l’entitat catalana, AWO participa en la construcció d’una “estratègia de gènere municipal” a la Gran Municipalitat d’Amman, capital de Jordània, amb l’objectiu d’implementar l’equitat de gènere en aquest espai administratiu. “És una primera passa per crear una xarxa per a l’equitat de gènere que impliqui actors locals, nacionals i internacionals”, explica Mafalda Alcántara, tècnica de l’associació a càrrec dels projectes en aquest territori.
Com al Líban, a Jordània existeix una legislació que reconeix la “violència domèstica”. Però és el tribunal de la xaria (la llei islàmica) el que determina què és violència i què no. Assassinar una dona casada per una infidelitat (adulteri) o violar-la dins del matrimoni no són reconeguts com a crims. “Les normes socials i culturals devaluen les dones i accepten la violència com a forma de disciplina; s’entén com una eina per tal que els homes imposin la dominació que se’ls pressuposa sobre les dones i nenes, per la qual cosa la violència està molt estesa”, afirma Hamarneh.
Walaa Hassan ha crescut conscient de la violència contra les dones. “Sentia que no podia quedar callada i que havia d’actuar, però no ho vaig fer fins que vaig acabar la universitat, incòmoda i infeliç pel que passava al meu voltant”, explica. Entrar en contacte amb les organitzacions d’esquerres va ser un inici d’etapa vital, diu, i derogar la llei que permetia als violadors evitar la condemna si es casaven amb la dona o nena agredida, una fita assolida. Una de tota la rècula pendent per permetre les dones viure, per començar, legalment protegides.
Hamarneh detecta com l’activisme topa amb “la creixent vigilància i advertència de ‘línies vermelles’ per part de l’Estat, de les comunitats i, molts cops, de les famílies”, cosa que “limita la participació i la lliure expressió de les dones i reforça la marginació dels drets de les dones en el discurs públic i l’agenda política, molt masculinitzada i sense perspectiva de gènere”, explica la directora de projectes d’AWO.
Múltiples discriminacions, arrel de la violència
Les bretxes de gènere a Jordània i al Líban són de les més profundes del món. L’índex de desigualtat de gènere que elabora cada any el Fòrum Econòmic Mundial (atenent l’accés a les oportunitats econòmiques, a l’educació, a la salut i a la participació política) situa Jordània en la posició 138 i el Líban en la 145 dins del rànquing de 153 estats analitzats.
“Les dones som víctimes de la manca d’inversió orientada al desenvolupament econòmic i social equitatiu”, afirma Hamarneh, per a qui cal posar el focus, no només en els governs nacionals, sinó en l’impacte de gènere de les polítiques neoliberals imposades per les institucions financers internacionals. “Operen sota un marc econòmic que considera la preeminència del mercat com un axioma neutral, que no pot ser políticament desafiat i, com que exerceixen un poder significatiu en la política econòmica dels països que depenen del seu finançament per al desenvolupament, a la pràctica, limiten el marge polític per debatre sobre les prioritats econòmiques, incloent-hi els esforços per promoure l’empoderament econòmic de les dones i incidir en l’accés a educació, ocupació i salut”, denuncia.
A Jordània, les dones suposen només un 14% del total de persones ocupades. És una de les taxes més baixes a escala mundial. Al Líban, hi suposen un 27%. “Més dones formades a les zones urbanes no n’ha alterat significativament la posició econòmica, perquè el seu treball es considera només un suport al treball de l’home, se’ls manté un salari inferior i també inferior cobertura social, a més que trobem que a les dones se les orienta a unes ocupacions molt limitades i ocupen llocs de feina a la base de les piràmides dels sectors econòmics”, explica Nassif-Debs.
A pesar de la creixent quantitat de dones amb estudis superiors, a les zones rurals i en suburbis empobrits de les ciutats es mantenen barreres per a què les nenes accedeixin a l’educació. “Moltes famílies no envien les nenes a l’escola o les hi mantenen pocs anys i el matrimoni prematur i forçós és desgraciadament la sortida, especialment per a les nenes de famílies sirianes refugiades”, destaca Nassif-Debs.
Un refugi que no protegeix
En els darrers anys, Arsal, el municipi de Rima Mohammed El Kronbi, ha triplicat la població. L’any 2014, hi vivien unes 37.000 persones libaneses i, a finals d’aquell any, més de 70.000 persones sirianes hi havien arribat fugint de la guerra. Hiyam Saddam Salem n’és una des de fa sis anys. “Porto tot aquest temps patint un esgotament gran”, explica. Tanmateix, fa de voluntària i ofereix classes de sensibilització a altres dones del camp de refugiades, per a les quals les ajudes pràcticament han desaparegut, lamenta.
“Moltes joves que abans de desplaçar-se estudiaven i treien bones notes en arribar aquí es queden a casa i, quan surten al carrer, estan molt exposades a mirades i comentaris, i també hi ha hagut agressions, per això, sovint els pares decideixen casar-les i és un error”, exclama.
La situació és similar a Jordània. Entorn al 13% de menors de 18 anys hi estan casades. La xifra es dispara fins al 33% entre les refugiades sirianes. De fet, els matrimonis prematurs s’han considerat la forma de violència de gènere més habitual que pateixen les noies sirianes refugiades al país. “La pobresa pressiona moltes famílies a casar les filles petites; veuen el matrimoni com una oportunitat d’alleujament econòmic i una font de seguretat per a elles, però impacta en el camí educatiu de les noies, que majoritàriament no han acabat l’educació elemental, i implica riscos de salut, fins i tot algunes són immadures físicament per iniciar relacions sexuals i parir”, remarca Hamarneh.
Segons AWO, les tensions en el nucli familiar augmentades arran del desplaçament forçat deriven en un augment de la violència física i psicològica contra les dones. Les agressions i abusos sexuals se sumen al mapa de violències a què viuen exposades, també, dins dels camps de refugiades i que poden suposar un pes més en les seves trajectòries.
“Les agressions sexuals queden invisibilitzades; les famílies no ho denuncien i en alguns casos fan casar les noies amb els violadors, al mateix temps que el temor a les agressions duu a restringir la mobilitat de les dones i implica absentisme escolar entre les nenes”, explica Alcántara. Davant aquestes vulneracions de drets bàsics, l’Associació Catalana per la Pau col·labora amb AWO per tal que les dones puguin recórrer a centres d’atenció i protecció física, psicològica i legal. Són espais en què així mateix es treballa en clau preventiva de les violències masclistes i per promoure l’empoderament de les dones, a través d’incentivar-ne la participació econòmica i adquirir eines per influir en espais locals i comunitaris.
El Líban ha estat, juntament amb Jordània, el principal receptor de persones refugiades de la guerra de Síria, que ha incrementat fins a un 30% la població del país. Un 70% de les famílies sirianes establertes en territori libanès viuen sota el llindar de la pobresa. El 90% són dones i infants. Les dones refugiades, sovint al capdavant de les famílies, es veuen obligades a acceptar qualsevol feina, a qualsevol preu.
“No tenen unes condicions dignes d’habitatge i sobreviuen sense accés als subministres regulars d’aigua i electricitat, en un entorn precari en el qual la violència es desferma: assetjaments, violacions, explotació, matrimonis prematurs i forçats, crims d’honor, prostitució forçada, són els principals delictes comesos contra les dones”, detalla Alcántara. Per això també al Líban, l’entitat catalana actua, de la mà de League for Lebanese Women’s Rights i Mousawat Association-Wardeh Boutros for Women’s Work, amb l’objectiu d’afavorir l’empoderament de les refugiades, erradicar la violència de gènere i promoure l’exercici dels seus drets; entre d’altres, el dret a la salut.
“És prioritari garantir-los necessitats bàsiques i promoure l’educació per a la salut, amb especial èmfasi en la salut sexual i reproductiva, l’atenció i protecció de les dones víctimes de violència de gènere i, en concret, detectar, denunciar i prevenir casos de violència de gènere, sobretot, en situacions de matrimoni forçat i prematur”, explica Alcántara. Una violència contra noies i nenes que sol anar acompanyada d’embarassos amb un risc més alt de morbiditat i mortalitat.
A la regió libanesa de la vall de Bekaa, l’Associació Catalana per la Pau ha contribuït a rehabilitar un centre sanitari amb l’objectiu principal d’oferir cobertura sanitària a les dones i infants de la regió. En paral·lel a l’atenció directa, el projecte promou l’educació per a la salut com a eina per garantir els drets de les dones i de les comunitats en l’àmbit de la salut, a través de formacions en drets sexuals i reproductius, salut maternoinfantil i salut laboral.
“Res és fàcil per a les dones”, afirma Rima Mohammed El Kronbi. No ho és gens. Però cada vegada són més les que lliuren un pols quotidià al conservadorisme i als fonamentalismes. “Quin efecte va tenir la meva elecció? M’agradaria pensar que soc una referència per a les nenes i les joves; que puc ser un exemple on es mirin en decidir presentar-se a llocs de responsabilitat”, llança amb esperança i coratge que van molt més enllà de si mateixa.
Aquest article s’emmarca a la publicació Sobre Terreny Núm. 6 – Especial 30 aniversari.
