“Abans i ara, la qüestió palestina és el punt clau i central de l’Orient Mitjà”

Els dies 7, 8 i 9 de juliol va tenir lloc a l’Espai Assemblea de la seu de Comissions Obreres de Catalunya (Barcelona) la tercera edició de l’Escola d’Estiu de l’Associació Catalana per la Pau, sota el títol ‘Orient Mitjà: conflictes, desordre i punt de trobada’. Prop d’un centenar de persones van analitzar i debatre al llarg de les diferents sessions els elements clau d’una regió ja de per si en estat de convulsió permanent i que en els darrers mesos ha assolit un punt àlgid de tensió i enfrontament.

Des d’una perspectiva geopolítica i amb un enfocament basat en els drets humans, les participants van poder escoltar les intervencions d’un panell multidisciplinari format per especialistes en l’Orient Mitjà i també per representants d’organitzacions de la societat civil palestina, en tant que veus transformadores i compromeses vers la construcció de pau en aquest indret del món

L’acte d’inauguració va anar a càrrec de Xavier Cutillas, president de l’Associació Catalana per la Pau; Pierre Blanc, redactor en cap de la revista Confluences Méditerranée d’iReMMO (Institut de recherche et d’études Méditerranée Moyen-Orient), i Xavier López, director general de la Fundació Solidaritat UB.

La primera taula portava per títol ‘L’Orient Mitjà: de què estem parlant?’ i tenia com a objectiu realitzar una aproximació terminològica i històrica a la qüestió. Pierre Blanc, doctor en geopolítica i professor a Sciences Po Bordeaux, va destacar que ens trobem d’entrada davant d’un terme sobre el qual no existeix un ple consens pel que fa al territori que abasta. Un concepte, el de l’IOrient Mitjà, fonamentalment definit des d’una perspectiva eurocèntrica, impulsada per l’Imperi britànic de finals del segle XIX i començaments del XX, i reforçada posteriorment, després de la Segona Guerra Mundial i en plena Guerra Freda, per dues altres potències colonials, com eren els Estats Units i la URSS. “L’Orient Mitjà no existeix com a objecte geogràfic, sinó que es tracta d’una realitat de caràcter geopolític creada a partir d’una mirada colonialista”, va remarcar.

Blanc va abordar el tema recurrent de la violència en una zona, va recordar, que és la més militaritzada del món i la que presenta una major despesa en seguretat per habitant. Segons ell, s’hi donen els tres nivells de violència proposats pel sociòleg noruec Johan Galtung: directa, estructural i cultural. Per això, a la pregunta de per què tradicionalment hi ha hagut un nivell tan elevat de conflicte a l’Orient Mitjà, la resposta cal buscar-la en la intersecció de tots els factors possibles (fronteres, diversitat de poblacions, causes religioses, ingerència estrangera, recursos naturals estratègics…). No hi ha, per tant, un únic factor, sinó múltiples que, combinats entre si, expliquen la violència perpètua que travessa la regió.

A continuació, va tenir lloc la ponència ‘L’Orient Mitjà des d’una visió històrica fins als conflictes actuals’, amb Jean-Paul Chagnollaud, president d’honor d’IReMMO i professor emèrit d’universitats; i Abaher El Sakka, professor de sociologia i degà de la Universitat de Birzeit (Palestina) i vicepresident del Consell Àrab de les Ciències Socials.

Chagnollaud es va remuntar als voltants del 1920, quan es produeix la dissolució de l’Imperi otomà, on no hi havia estats-nació entesos com a tal, sinó divisions administratives al llarg i ample del territori. Amb la caiguda i arran de l’Acord Sykes-Picot (1916) entre Regne Unit i França, pel qual els dos països es dividien el territori en funció dels seus interessos i esferes d’influència, emergeixen de sobte a la regió una sèrie d’”estats”, les fronteres dels quals no són traçades ni validades per les poblacions que els habiten. Es considera a dia d’avui que aquest acord secret va configurar de facto la regió. “Es van crear estats sense nació i nacions sense estat”, va resumir. És a dir, d’una banda, es configuren estats que no presenten una homogeneïtat nacional (el cas del Líban) i, de l’altra, ens trobem amb nacions privades d’un estat propi (kurds, armenis o palestins). Dintre la mateixa lògica colonial i per tal de conservar un control sobre la regió en vistes al final de la Primera Guerra Mundial, el Regne Unit va signar el 1917 la Declaració de Balfour, la primera manifestació pública de suport al sionisme, un altre fet clau i amb repercussions que arriben fins a l’actualitat.

El Sakka va entomar el fil del component colonial pel que fa als orígens de la conflictivitat persistent a l’Orient Mitjà, tot remarcant la necessitat de remetre’ns sempre a la qüestió colonial a l’hora de considerar o analitzar qualsevol de les guerres, invasions o enfrontaments que hi tenen lloc. A Palestina, la qüestió colonial “és estructural”, va remarcar. I en relació al cas palestí, va dissertar sobre les fronteres: “el poble palestí ve patint una contínua i invariable modificació de les fronteres del seu territori, que no es corresponen en cap cas amb les seves fronteres “psicològiques”, que són les de la Palestina històrica del 1917”.

Aquesta primera jornada va ser conduïda i moderada per Eulàlia Millaret, advocada especialista en migracions.

La sessió del segon dia, sota el títol ‘Petroli, aigua i terra: la paradoxa dels recursos’, va ser novament encetada per Pierre Blanc, que és autor del llibre Tierra, poder y conflictos, on planteja una revisió de la història contemporània situant la qüestió de la terra en el centre de les lògiques del poder. Blanc va començar parlant de l’aigua com a element civilitzador a la regió, però també com a element de fragmentació i desunió. Va referir-se a les “violències de l’aigua” que es donen en un territori on determinats països o poblacions es troben en situació d’”hidrohegemonia”, no tant per factors geogràfics com arran del seu poder militar. Palestina és el cas més evident i flagrant. “Des del 1967, Israel no ha aturat de reorientar l’aigua cap als seus territoris, controlant-ne les grans reserves. Actualment, a Cisjordània el 80% de l’aigua es troba en mans d’Israel”.

Tot seguit, Bassem Snaidje, professor en economia i finances del món àrab i investigador a l’Institut d’Història i Economia Social de la Universitat de París, va centrar la seva intervenció a parlar de dos recursos essencials per a la zona, com són el gas i el petroli. Va assegurar que en les properes dècades l’Orient Mitjà continuarà exportant petroli i gas en grans quantitats, especialment a països com la Xina o la Índia, en tant que tots dos recursos són bàsics per al procés de substitució del carbó que han d’impulsar les economies mundials per aconseguir reduir les emissions altes de diòxid de carboni.

A continuació, va ser el torn dels dos representants de Palestinian Farmers Union (PFU), xarxa de cooperatives de camperols i camperoles i entitat sòcia de l’Associació Catalana per la Pau en nombrosos projectes agrícoles i pel dret a l’alimentació a Palestina. Abbas Milhem, director de PFU i coordinador de Climate Action Network a Palestina i Rula Al-Khatib, directora de programes de PFU i membre directiva d’International Land Coalition, van denunciar els constants atacs que reben els camperols i camperoles palestins i com l’Estat d’Israel, de manera planificada i programada, s’ha anat apoderant dels recursos, portant a terme “una expropiació sistemàtica de la terra i de l’aigua”.

“El sionisme és una maquinària de violència i destrucció sense precedents en la història de la humanitat”, va asseverar Milhem, qui va es va referir al Ministeri de Seguretat israelià com a “promotor, cooperador i protector de les accions criminals que cometen diàriament els colons sobre la població palestina”. Des de 1967, tres milions d’arbres han estat talats o cremats a les terres palestines. Malgrat tot l’assetjament i atacs que pateixen diàriament, els camperols i camperoles segueixen aferrant-se al seu dret a la terra, intentant accedir i cultivar les seves terres. “Des de PFU continuarem treballant per donar-los tot el suport, però la realitat és que no podem tenir accés a la seguretat alimentària si no disposem de sobirania alimentària; necessitem de la solidaritat internacionals per seguir fent-nos escoltar”.

El responsable de l’àrea del món àrab de l’Associació Catalana per la Pau, Sàgar Malé, va ser l’encarregat de presentar i moderar la segona jornada.

El tercer i últim dia, es va dividir en dues parts diferenciades. La primera, al matí, va permetre escoltar les experiències de dones camperoles provinents de cooperatives palestines que defensen el dret a la terra i a l’aigua a Cisjordània. Totes elles, pertanyents a la xarxa de PFU, van explicar les dures condicions que afronten en el seu dia a dia, patint els atacs i les vulneracions constants de l’Exèrcit i els colons israelians.

Així, Hashem Mohammedsaid AbuHasan (cooperativa a Arabbuna) i Suna Aqel Sulaiman Khrishi (cooperativa a Jayous) van narrar en primera persona el conjunt d’humiliacions que han de suportar als controls de seguretat (checkpoints) que es veuen obligades a passar per poder arribar fins a les seves terres. Manal Abdul Kareem Saeed Ragab, de la cooperativa ubicada a Kafr al-Labad, va referirse també a les dificultats que tenen les camperoles per accedir a l’aigua. A Cisjordània el 85% de les aigües subterrànies es troba sota el control d’Israel. Shahd Yousef Ahmed Bsharat (Tamoon) va relatar que de vegades triguen fins a sis hores a arribar a les seves terres i que un altre problema important és el de la comercialització dels productes agrícoles, per les constants traves i obstacles que aplica el govern israelià.

Cultiven fruites i verdures (raïm, tomàquet, cogombres…), especialment mitjançant el sistema hidropònic (un model on es prescindeix de la terra i s’utilitza aigua enriquida amb diferents nutrients i que resulta, per tant, especialment respectuós amb el medi ambient), fruit dels programes d’intercanvi entre Palestinian Farmers Union, l’Associació Catalana per la Pau i la Fundació Solidaritat UB, en el marc de projectes que reben el suport de la cooperació catalana i espanyola. Les quatre van voler agrair aquest suport, emfatitzant que en el context actual de destrucció i genocidi que pateix la població palestina és més primordial que mai, perquè iniciatives agrícoles d’aquest tipus obren com a mínim una porta a que les famílies disposin d’aliments i productes de subsistència El discurs de coratge i resiliència que van mostrar va colpir el públic assistent a l’Escola d’Estiu. “No abandonarem el nostre territori. Sota cap concepte”.

Finalment, a la tarda, l’Escola es va cloure amb la taula rodona ‘Les interferències externes i el nou context regional’, moderada per Xavier Cutillas, president de l’Associació Catalana per la Pau.

“Abans i ara, la qüestió palestina és el punt clau i central de tota la regió. Mentre no hi hagi una resposta política, no es podrà avançar en la resolució d’aquest “conflicte”. Són paraules d’Agnès Levallois, presidenta d’iReMMO, professora a Fondation pour la recherche stratégique de Science Po Paris i periodista. Considera que des del 7 d’octubre del 2023 (atacs perpetrats contra Israel per Hamas i altres grups terroristes palestins) l’estratègia d’Israel és la de redefinir completament la situació de la regió: “una estratègia mortífera”. En primer lloc, en relació a Palestina, on es calcula que com a mínim seran necessaris quinze anys només per netejar i desenrunar tota la Franja de Gaza i poder començar a reconstruir, i on a dia d’avui es comptabilitzen 57.000 morts (15.000 infants), xifra molt per sota de la real, segons ella, perquè s’hauria de multiplicar per dos o tres, ja que les xifres oficials registren tan sols cossos trobats. Un altre exemple d’aquesta estratègia de destrucció total (enderrocar infraestructures, assassinar líders locals…) seria el Líban, on un milió de persones del sud del país han hagut d’abandonar casa seva i desplaçar-se. O, més recentment, l’Iran. “Ens trobem davant d’un escenari d’escalada armamentística impensable fa un temps”, afirmà.

Manon Nur Tannous, doctora en relacions internacionals i investigadora sobre el món àrab, va referir-se a la situació actual de Síria, on el nou govern d’Ahmed al Sharaa afronta reptes importants, com són aconseguir la governança del país, millorar la vida de la població en una nació que té les seves infraestructures devastades i el PIB sota mínims, o els que fan referència a la qüestió comunitària, amb múltiples tensions revifades que només podran aplacar-se si s’aconsegueix articular una àmplia representativitat de tots els segments de la ciutadania siriana.

Adel Bakawan, director d’European Institute for Studies on the Middle East and North Africa i investigador associat al Programa Turquia/Orient Mitjà de l’Institut Francès de Relacions Internacionals, va ser la darrera veu especialista en prendre part del debat. Va referir-se a tres moments clau de la història recent de l’Orient Mitjà: el 2001 (atemptats d’AlQaeda contra el Pentàgon i les Torres Bessones a Nova York i posterior invasió de l’Afganistan per part dels Estats Units); el 2011 (primaveres àrabs) i 7 d’octubre del 2023, que Bakawan defineix com el moment de descomposició de l’Orient Mitjà, “quan tot es descompon i no es construeix res”. Perquè, segons ell, Israel no té cap proposta ni projecte per a la regió. Un cop ha caigut “el mite de l’Israel imbatible”, el govern de Netanyahu canvia de dalt a baix qualsevol lògica d’actuació que hagués pogut tenir fins al moment. I això projecta inevitablement la regió sencera en direcció a un moment d’incertesa total. Va concloure assegurant que el context posterior al 7 d’octubre planteja també un gran vencedor (Turquia) i un gran perdedor (l’Iran).

La tercera edició de l’Escola d’Estiu va comptar amb la col·laboració d’iReMMO (Institut de recherche et d’études Méditerranée Moyen-Orient), la revista Confluence Méditerranée i la Fundació Solidaritat UB, així com amb el suport de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament i l’AECID.

Podeu recuperar les conferències i accedir a tot el material formatiu en aquest enllaç.