Text i imatges: Javi Sulé

Entrevista a Ingrid Paula Castro, excombatent de les FARC i membre de la cooperativa COMAMCE

L’ex guerrillera Ingrid Paula Castro reconeix tenir por sabent que més de 300 dels seus companys i companyes que van apostar-li a la pau han estat assassinats des de la signatura dels Acords de l’Havana. Diu que vol criar els seus fills sense que li arrabassin la vida. L’excombatent en procés de reincorporació pertany a la Cooperativa Multiactiva Agropecuaria de Mandivá Cauca Ecomún (COMAMCE), beneficiària d’un projecte productiu de gallines ponedores, impulsat per l’Associació Catalana per la Pau amb el suport financer de l’AECID. Els integrants de COMAMCE han rebut amenaces de mort i el dur cop de l’assassinat del Nelson, un dels seus majors valedors. Davant del risc, van decidir marxar de la vereda on estaven assentats, i buscar un altre lloc per començar de nou. En l’actualitat, i davant la falta de suports per poder reubicar-se amb garanties en un altre lloc, han hagut de tornar a Mandivá.

De les més de 300 persones excombatents assassinades en aquests cinc anys, un va ser Arnoldo Medina, conegut com a Nelson i membre de la vostra cooperativa, l’abril de 2021. Degué ser un cop molt dur…

Era un company molt valuós. Jo vivia a la mateixa casa i aquell dia vaig sentir tota la impotència de no poder fer-hi res tot i veure com se l’emportaven per matar-lo. Estava amb els meus fills i ho vaig observar tot des del segon pis. Si hagués tingut el meu fusell, l’hagués pogut defensar. Ells no em van veure, però vaig pensar que anaven a matar tothom. Havia sentit por en la meva vida de guerrillera, però mai tanta com ara en la vida civil. A partir d’aquí, vam haver de deixar la casa i el projecte piscícola que ja teníem en marxa.

Com va ser la teva vida de guerrillera?

Vaig entrar-hi amb 14 anys, perquè no vaig trobar una altra sortida en la zona rural on vivia. Vaig estar onze anys a les FARC, la major part del temps com a infermera. A la guerrilla em vaig formar com a dona i vaig aprendre molt com a persona. Vaig aprendre a respectar i a ser respectada. No me’n penedeixo, malgrat el que es digui de les FARC, perquè una cosa és el que diuen i una altra és el que hi vius.

Va ser una convivència molt bonica i aquesta part és la que més trobo a faltar; aquesta unió i la companyonia. El pitjor eren els operatius de l’Exèrcit, quan mataven companys, perquè érem com una família i si perdíem algú en combat el dolor era molt fort.

Quines sensacions tenies mesos abans de la signatura dels Acords de Pau?

Ens vam il·lusionar molt amb el procés de pau, perquè ens havíem conscienciat que havíem d’assumir una nova vida, però pensàvem que tindríem garanties de vida i que seríem noves persones.

Que ens mantindríem tots junts, que treballaríem i impulsaríem projectes productius, i que el que no treballés d’una cosa, treballaria d’una altra. Malauradament, no ha estat així.

I quina ha estat la realitat?

El procés de pau el comparo amb aquella situació en què tu li dones la confiança a una persona, li expliques les teves pors o els teus projectes i aquesta persona et decep. Així veig el procés de pau.

Ja van més de cinc anys i mira’m: no tinc un habitatge digne ni garanties de vida. El govern ens facilita una ajuda, però no arriba per a gairebé res. Jo esperava més.

Entrevista a Ingrid Paula Castro, exguerrillera de las FARC

Et penedeixes d’haver lliurat l’arma? Què vas sentir quan ho vas fer?

No me’n penedeixo, però d’haver sabut que les coses serien d’aquesta manera potser no l’hagués lliurat. Ja van més de 300 companys i companyes assassinats en aquests cinc anys de reincorporació. Jo no vull que em vegin asseguda i haver de deixar-me matar perquè no tinc com defensar-me. Quan vaig deixar l’arma, vaig sentir que lliurava la meitat de la meva vida, un buit molt gran. Mai vaig fer mal a ningú, mai vaig matar ningú, però era part de la meva vida i en lliurar-la em vaig veure desprotegida, més vulnerable. No tinc enemics, però sabia que no a tothom li agradem i també que es van cometre errors amb persones innocents que res tenien a veure amb el conflicte. Però la veritat és que des del moment en què vam deixar les armes, tot va esdevenir més insegur. A l’Espai Territorial de Reincorporació on em trobava abans, van començar les amenaces i vaig decidir sortir-ne.

Has estat temptada o t’han temptat per reprendre el camí de les armes?

No, perquè ja soc mamà i seria molt dur deixar els meus fills. Cal seguir i aquí estem, donant el millor de nosaltres i tractant de sobreviure, perquè un no sobreviu com vol sinó com li toca.

I en aquest trànsit cap a la vida civil, has tingut por d’enfrontar-te a la societat per la teva condició d’excombatent?

Ha estat difícil perquè molta gent pensava que érem assassins i violadors. I som persones normals i corrents que certament teníem una arma, però això no vol dir que amenacéssim el poble. Els qui ens coneixien sabien que érem humils, i amb aquesta humilitat ens guanyàvem la gent. Molts ens van donar suport i, en el meu cas, com a infermera, era ben rebuda a totes les comunitats.

Malgrat aquests cinc anys tan complicats, has estat mare d’un nen i una nena…

Volia ser mamà, però m’ha tocat molt durament sobreviure jo sola amb ells, perquè el pare viu a Tumaco. És per ells que no dono el meu braç a torçar i que no he tirat la tovallola. Tinc l’esperança que algun dia les coses canviïn i pugui criar els meus fills en un lloc on no hi hagi violència ni maldat. Vull que creixin en un ambient sa, en pau i tranquil·litat.

Ha estat més dur el trànsit a la vida civil per a les dones?

Hem tingut fills i crec que la igualtat que teníem a la guerrilla s’ha anat perdent. Moltes dones han de dedicar-se ara a la casa i als fills. Per exemple, la majoria de persones excombatents a les quals es va seleccionar per fer tasques d’escortes van ser homes. A mi un comandant em va dir que jo no servia per a això, cosa que em va fer sentir molt malament.

També et vas retrobar amb la teva mare després de molts anys. Com va ser l’experiència?

Vaig tenir l’oportunitat d’anar a veure-la a Buenaventura, on viu, i va ser una trobada molt bonica. Ella va plorar molt, perquè les bruixes li deien que estava viva, però m’havien donat per morta… m’havien fet la vetlla i tot.

Entrevista a Ingrid Paula Castro, exguerrillera de las FARC

Quins somnis tens enmig d’aquest descoratjament?

Desanimada del tot no ho estic, perquè tinc dues personetes per les quals lluitar i que són ara el meu motor. Jo vull continuar aportant al procés de pau, treballar a la cooperativa, finalitzar l’educació primària i poder graduar-me com a infermera professional per anar a llocs que l’Estat mai ha trepitjat i ajudar tota aquella gent que ho necessita.

Voldria que s’implementessin els Acords de Pau i que el país canviés.

Aquest article forma part de la sèrie ‘El procés de pau a Colòmbia: la veu de les persones excombatents de les FARC”.

Vols rebre el nostre butlletí?

Articles relacionats

  • Dimecres, 9 novembre 2022

  • Web Drets Humans Filipines Mapa

    Divendres, 21 octubre 2022

  • Pablo Tosco BCN-DH Photo Festival

    Divendres, 21 octubre 2022