“Només volem que deixin de matar-nos i poder viure en pau”

Text i imatges: Javi Sulé

Entrevista a Andri Zuleny Pegui, excombatent de les FARC i presidenta de la cooperativa COMAMCE

Andri Zuleny Pegui és la presidenta de la Cooperativa Multiactiva Agropecuaria de Mandivá Cauca Ecomún (COMAMCE), beneficiària d’un projecte productiu de gallines ponedores impulsat per l’Associació Catalana per la Pau amb el suport financer de l’AECID. Aquesta dona indígena nasa exemplifica les dificultats que tenen totes les persones excombatents que van signar els Acords de Pau per aconseguir una nova vida lluny de les armes. No pot contenir les llàgrimes quan recorda el seu temps a les FARC, com de dur està sent el camí en la vida civil o els somnis que tenien quan van signar la pau.

El trànsit a la vida civil i el procés de reincorporació de les persones excombatents no està sent fàcil. Més de 300 exguerrilleres que van apostar-li a la pau han estat assassinades.

Sí. Ens estan matant. Només volem que deixin de fer-ho i ens deixin viure, perquè estem compromesos amb el procés de pau i volem tirar endavant els projectes i el treball social amb les comunitats. Nosaltres vam donar la paraula i estem complint.

Altres excombatents que semblaven compromesos amb el procés de pau, en canvi, sí que van tornar a les armes.

Ells tindran les seves raons i no tinc per què criticar-los; cada persona és com és, però nosaltres com a organització decidim continuar lluitant pel treball col·lectiu. I no li fem mal a ningú. Només estem a favor del compliment dels acords pactats i volem sortir endavant treballant en conjunt amb les comunitats.

En el teu cas, has estat temptada o t’han temptat alguna vegada per tornar a les armes?

Sí m’ho han proposat, per tal que no ens deixem matar com està succeint. Però repeteixo que estem compromesos amb la pau i vam donar la paraula de no tornar a les armes.

Et sents enganyada per l’incompliment dels Acords de Pau?

Enormement. Des que es van signar i van començar amb els canvis i pedaços, ja vam veure que no s’arribaria a bon port. Tot van ser sempre pals a les rodes per no complir. A part d’això, hi ha tot el tema de la nostra inseguretat.

Quines esperances tenies quan es van signar els Acords de Pau amb el Govern a l’Havana?

Durant la negociació hi havia incertesa i por, perquè la història ens havia demostrat que ja hi havia hagut altres processos de pau a Colòmbia i sempre s’havia acabat produint aquesta traïció per part de l’Estat, incomplint els seus compromisos.

A nosaltres com a combatents ens van recalcar que el procés no seria fàcil i que anaven a fer qualsevol cosa perquè no sorgíssim. I així ha estat, amb més de 300 companyes i companys assassinades des de la signatura.

Així i tot, vaig sentir una emoció molt gran perquè podria veure la meva família i vaig pensar també que seria molt bonic treballar amb les comunitats d’una forma més visible. Hi havia molta il·lusió i ideava una sèrie de coses que després a la realitat no s’han donat.

Per què van crear la cooperativa COMAMCE?

És una iniciativa pròpia que impulsem 40 exguerrillers i exguerrilleres en procés de reincorporació amb la participació de la comunitat, després d’haver marxat de l’Espai Territorial de Reincorporació (ETCR), perquè no hi havia garanties de continuar avançant ni de poder treballar tal com es va signar a l’Acord de Pau.

Arrenquem amb un projecte de piscicultura, però podem treballar altres camps com la ramaderia o el cafè. En l’actualitat estem amb el projecte de les gallines ponedores en el qual comptem amb el suport de l’Associació Catalana per la Pau. Ho impulsem en un context molt difícil, ja que sempre estem exposats a les amenaces i al desplaçament. La idea és que, malgrat totes les dificultats i tot el que ens ha tocat passar, puguem continuar treballant i portar una vida normal. Però és molt dur.

Unes 3.500 persones en procés de reincorporació van abandonar els antics ETCR per reorganitzar-se en uns nous assentaments que es van batejar com a Noves Àrees de Reincorporació (NAR) i que el Govern no reconeix oficialment. Deixar els ETCR va ser una bona idea?

En el meu cas jo estava a l’ETCR de Tumaco, al Pacífic colombià, però vaig sortir-ne perquè tenia la meva família aquí al Cauca. Mai van tenir en compte les famílies. Igualment, només iniciar-se el procés de pau, ja vam veure que no seria com esperàvem, que no hi havia bones condicions de vida i que hi haurien molts incompliments a la implementació.

La majoria de les persones que marxem dels ETCR o bé marxem amb les famílies o bé acabem creant les Noves Àrees de Reincorporació, que se sostenen gràcies a la solidaritat internacional.

I com ha estat aquesta relació dels excombatents en procés de reincorporació amb les comunitats?

El moment més difícil va ser el de donar-nos a conèixer. Ara, per les amenaces que rebem, moltes persones s’abstenen de relacionar-se amb nosaltres perquè els fa por, i és normal. Per a qui ens amenaça és una manera de dividir-nos i de fer que no pensem en clau col·lectiva ni treballem amb les comunitats, perquè treballar junts significaria un desenvolupament per al territori i això no els interessa.

Per què vas entrar a la guerrilla?

Jo soc del camp. Érem sis germans i hi havia moltes dificultats econòmiques i poques condicions per tirar endavant. En aquest temps arribaven ells al meu corriol i feien reunions, parlaven del procés que portaven i dels seus objectius. Em vaig sentir atreta, encara que perquè se’ls tingués por es deia que la guerrilla era dolenta, que era violadora, que matava i fins que menjaven morts.

Quan vaig ingressar vaig conèixer la seva trajectòria i els seus principis. Tenien reglaments per ser un bon combatent i unes línies estratègiques amb la finalitat de prendre el poder per al poble. Jo tenia llavors 15 anys, però n’aparentava més i vaig mentir sobre la meva edat perquè em deixessin anar-hi. No ho podien verificar, perquè no tenia documentació.

Et penedeixes d’haver estat guerrillera?

No. Són experiències que queden i va haver-hi una part molt bonica en la qual s’aprèn a conviure com a germans, a compartir, a portar la solidaritat com a bandera, a treballar en comunitat. La mateixa comunitat ens veia com la Llei, perquè allà mai hi arribava l’Estat amb inversió social.

Ens veien com aquest govern que no tenien. Nosaltres posàvem les normes de convivència, fèiem reunions i assemblees, on es decidia si calia fer una carretera o una escola i a partir d’aquí es mirava d’on es treia el pressupost per fer-les i perquè els nens no es quedessin sense estudi.

Vas fer alguna cosa de la qual t’hagis de lamentar?

No. No vaig fer res de dolent. Quan hi ingresses, passes el curs bàsic per aprendre a utilitzar una arma; aprens a defensar-te, tant política com militarment, i hi ha tota una formació per comportar-se bé dins de les comunitats. Després a una li toca fer de tot, des de cuinar fins a entrar en combat, si és necessari.

En el meu cas, gairebé tota la meva vida guerrillera la vaig passar manejant la ràdio, pel que només havia d’anar amb el cap d’un costat a un altre o seguir una companyia quan es traslladava. Potser sí que hi va haver algun company sense control que acabés sortint-se dels reglaments.

Vas sentir la mort a prop alguna vegada?

Teníem clar que en qualsevol moment podies perdre la vida i havíem d’estar disposats a morir. Sempre es van donar situacions complicades quan hi havia bombardejos i l’Exèrcit assetjava de prop.

I què vas sentir el dia que vas lliurar l’arma?

Va ser un desistiment, no un lliurament. Aquest dia van sentir una tristesa molt gran, perquè sempre va ser la nostra companya, amb la qual et podies defensar. Vaig sentir aquest buit i que amb ella marxava una part de la meva vida.

Ets optimista respecte a un possible canvi en les pròximes eleccions que pugui fer complir els Acords de Pau íntegrament?

No em vull fer més il·lusions, però tard o d’hora el poble ha de conscienciar-se. La gent està despertant perquè aquest canvi al país es produeixi.

Aquest article forma part de la sèrie ‘El procés de pau a Colòmbia: la veu de les persones excombatents de les FARC”.