“El desenvolupament sostenible i equitatiu és la pau”

Text: Meritxell Rigol / Imatges: Associació Catalana per la Pau

Entrevista a Erick Kambale Kaghesi, president d’Etoile du Sud

Espoli, corrupció, feblesa institucional i un trencadís de grups armats connectats amb la indústria extractivista marquen l’escenari en què la població de la República Democràtica del Congo sobreviu. És un dels territoris més rics en minerals de tot el món i és, alhora, un dels que té més persones suportant el cost de la pobresa extrema. Gairebé 75 milions de persones, tres quartes parts de la població congolesa, la pateixen. “Les immenses riqueses de la RD Congo beneficien només certes multinacionals, que incideixen directament en la situació del país, en detriment del nostre poble”, sintetitza Erick Kambale, president d’Etoile du Sud, una organització sòcia de l’Associació Catalana per la Pau que treballa pel dret a la salut. La República Democràtica del Congo aprovisiona més del 60% de coltan a escala mundial, una matèria utilitzada, principalment, en països del Nord global, per produir bateries de telèfons mòbils, ordinadors i cotxes elèctrics. Segons analitza Kambale, “el saqueig de minerals” és una mostra de com el colonialisme ha pres altres formes a la seva terra on, remarca l’activista, la pau encara és un horitzó llunyà. Milions de persones desplaçades, refugiades i migrades són un dels resultats de la violència que, des dels anys 90, castiga el segon país més gran de l’Àfrica. Una violència amb múltiples actors a primera línia i amb un gran silenci internacional; un conflicte oblidat.

Què hi ha rere l’escenari d’extrema pobresa en què sobreviu bona part de la població congolesa?

Bona part del subministrament mundial de coltan, un mineral que la Unió Europea i els Estats Units reconeixen com a fonamental per al seu desenvolupament econòmic, prové de la RD Congo. Però què aporta l’activitat minera a la població del país?

La llei que regula l’exploració, explotació i exportació dels productes miners i el codi miner són instruments elaborats majoritàriament a l’estranger per agents de les multinacionals que operen al sector, que imposen les seves condicions i aporten a la RD Congo un percentatge molt reduït del que guanyen. La població té la prerrogativa d’organitzar operacions de mineria artesanal, però com que els compradors són les empreses multinacionals, aquestes marquen els seus preus.

Són les multinacionals qui decideixen el lloc on es faran les extraccions, sense tenir en compte la població que hi viu. Hi ha pobles que desapareixen i les comunitats que s’hi resisteixen són amenaçades per la policia i l’exèrcit. Algunes empreses, en cas que la població s’hi resisteixi, creen o financen grups armats que ocupen les zones mineres. I com que tampoc s’acostuma a fer cap estudi d’impacte ambiental, a més, patim contaminació de l’aigua, empobriment del sòl i radioactivitat a les zones d’extracció minera.

Les concessions mineres es fan en total opacitat i, en nom de la millora del clima de negocis, per afavorir la instal·lació d’empreses, els salaris al país són baixos i les empreses estrangeres obtenen una exempció fiscal de tres a cinc anys. A vegades, després d’aquest temps, el que fan és convertir-se en noves empreses. En la majoria de casos, no compleixen els compromisos de millora de les condicions socials de les poblacions locals: construcció d’escoles, centres de salut, serveis de transport… Tot això passa per la feblesa de l’Estat.

Per tant, la presència d’aquestes empreses no es tradueix en qualitat de vida per a la població…

No. Com ja he dit, les matèries primeres són exportades sense ser transformades i el valor afegit per al país és mínim. A més, la immensa majoria de les explotacions mineres són controlades per grups armats, que exerceixen la violència contra la població per imposar la seva llei. I si alguna mina que és explotada per la població de forma cooperativa els interessa, exerceixen la violència més extrema i se n’apoderen. Entre tot aquest marasme de grups armats, es produeix també l’espoli d’una bona part del mineral, que és portat il·legalment a d’altres països quan una empresa creu que les condicions del moment a la RD Congo suposen un entrebanc per al seu projecte. Així, alguns estats veïns, com Uganda, són grans exportadors de coltan sense tenir-ne ni una sola mina.

Lluitar pel dret a la salut implica lluitar contra els impactes del model extractivista?

Garantir la salut de la població implica incidir en uns determinants socials que hi influeixen directament. És a dir, cal treballar sobre aquells factors que afecten directament la salut de les persones: l’accés a l’atenció mèdica, a la informació i la formació en salut, les condicions de salubritat, l’aigua potable, un entorn saludable, la seguretat alimentària (aliments suficients i sans), però també demana viure en pau i amb seguretat. I tenir llibertat d’expressió i de pensament, accés a l’educació de qualitat, a un habitatge digne i a unes condicions laborals dignes.

A EDS treballem a partir de la responsabilització de la població per mitjà de l’empoderament popular basat en la participació comunitària, per tal que la mateixa població analitzi les seves necessitats, s’organitzi per trobar les solucions i proposi accions que ella mateixa posi en pràctica per canviar les seves condicions de vida. És el que anomenem mètode SOM: Sensibilització, Organització i Mobilització. I per fer-ho treballem amb organitzacions de base com els comitès de salut popular, els comitès de salut agrària, comitès populars per la pau…

Organitzar les persones davant els seus problemes és un repte, perquè algunes intervencions externes es fan amb programes que ensenyen la gent a esperar l’ajuda d’Occident, com si haguessin de venir i acabar amb els problemes dels negres.

La RD Congo té el fosc rècord de ser el país en què s’estima que hi ha més violacions cada any. En nombrosos casos, les dones i nenes són agredides en el camí per accedir a l’aigua. Com s’explica?

Més del 70% de la població no té accés a l’aigua potable i les dones i nenes són les que recorren llargues distàncies per accedir-hi, perquè es considera que són les que han de cuidar de la llar. S’exposen a violacions en el camí quan hi van, a primera hora del matí o de nit, perquè durant el dia estan enfeinades amb altres tasques domèstiques i de cura. Les dones són la mà d’obra principal en què es basa l’economia de subsistència de les llars a la República Democràtica del Congo i és així, especialment, en el cas de les llars més vulnerables. Les dones participen en activitats econòmiques informals i s’encarreguen de tota la feina de cura de les persones de la família, a costa de la seva salut. Fan un sobreesforç inhumà en condicions particularment difícils. Per això hem iniciat el projecte “comunitats de gènere” als barris populars, per tal que dones, homes, nenes i nens es reuneixin i lluitin contra les desigualtats de gènere.

Defensar els drets de les dones comporta sancions socials a les activistes?

Les activistes pels drets de les dones experimenten certa violència pel seu activisme, en el sentit de patir rebuig, menyspreu i fins i tot atacs per part de gent de la seva comunitat. També dins de les seves famílies. Se les acusa de sembrar malestar dins de les llars per la seva ideologia. Sovint són ignorades per les altres dones, que tenen por de perdre els marits per seguir uns missatges que les porta a enfrontar-se amb ells. Diverses comunitats continuen vinculades a costums i pràctiques religioses que esclavitzen les dones i nenes. El canvi en aquestes famílies depèn del treball de base i les persones activistes troben problemes a l’hora de sensibilitzar-les. Ara bé, les persones membres de les comunitats de gènere desenvolupen estratègies conjuntament per penetrar en aquestes llars i convèncer els que ho posen més difícil. L’organització i la participació comunitària són també eines per prevenir i lluitar contra la violència que pateixen les dones, activistes o no.

Què cal fer per tal que la població de la RD Congo visqui en una pau efectiva?