“El model agroalimentari capaç de garantir els drets de les persones és oposat a l’hegemònic”

Text: Meritxell Rigol / Imatges: Associació Catalana per la Pau

Entrevista a Maria del Carmen Cejas Herrera, presidenta d’ACPA

Assegura que, malgrat els molts obstacles amb què topa el seu país, el dret a l’alimentació hi està garantit. “Tot i les dificultats que tenim i les que ens imposa el bloqueig econòmic i comercial dels Estats Units, és una prioritat de l’Estat”, afirma Maria del Carmen Cejas Herrera, presidenta de l’Asociación Cubana de Producción Animal (ACPA). Ara bé, “no tot està resolt” amb una política pública que procura un mínim nutricional a tota la població, reconeix. La capacitat productiva d’aliments a Cuba és inferior a les necessitats de consum de la població, sobretot a les zones urbanes, on viuen tres quartes parts de la ciutadania.

Per això, ACPA, l’organització que agrupa els i les professionals de la producció, cria, investigació i ensenyament relacionats amb la indústria animal, treballa per enfortir la seguretat alimentària, entre d’altres, desenvolupant formacions per aplicar noves tecnologies al sector agropecuari i participant com a organització experta en la implementació del Pla per a la Seguretat Alimentària i Nutricional (SAN) del govern cubà. “Esperem que en els anys vinents l’augment de les petites i mitjanes empreses no estatals, el desenvolupament de la ciència i la tècnica, l’experiència que han anat adquirint els productors després dels difícils anys que va viure Cuba amb l’arribada del període especial, i la formació del capital humà, aconsegueixin almenys alleujar la situació que afronta el sector agropecuari”, planteja Cejas Herrera.

Al nostre país, des del triomf de la Revolució, el Govern va establir dins de les seves polítiques públiques un sistema de distribució d’aliments que garanteix un nivell adequat d’alimentació a la població. Inclou productes de primera necessitat, que es comercialitzen a preus subsidiats per l’Estat, i podem dir que garanteix el dret a l’alimentació. L’Estat pren les mesures necessàries per aconseguir satisfer les necessitats nutricionals de la població amb valors mitjans de 2.500 a 3.000 calories i d’entre 90 i 120 grams de proteïnes al dia. En aquests moments s’han pres mesures en l’ordre econòmic dirigides a incrementar els nivells productius i s’està desenvolupant un pla nacional conegut com a Pla SAN, adreçat a aconseguir la seguretat alimentària i nutricional de la població cubana, on participen tots els actors vinculats a la producció i comercialització d’aliments al país, tant del sector estatal com empresarial, privat i de la societat civil. S’està preparant un projecte de llei per a la sobirania alimentària, que serà presentat el març de 2021 a l’Assemblea Nacional del Poder Popular.

Quins factors juguen en contra de la seguretat alimentària al país?

El país no aconsegueix nivells productius per satisfer les demandes creixents d’aliments. L’Estat ha de dedicar cada any altes sumes del pressupost a importar una gran quantitat d’aliments i entrades per garantir la canastra familiar de la població, com ara arròs, blat i blat de moro, llegums, olis, pollastre, llet en pols i les matèries primeres per garantir l’alimentació animal i poder així incrementar la producció d’ous, carn de porc, llet i altres productes. És per això que entre les tasques de primer ordre hi ha la substitució d’importacions i el creixement de les exportacions. El procés està afectat pel ferri bloqueig econòmic, comercial i financer imposat pel govern dels Estats Units, que ha durat més de mig segle. L’última administració nord-americana l’ha endurit fins a nivells extrems. És l’obstacle principal per al desenvolupament de l’agricultura i l’economia cubana.

Què caracteritza el model agroalimentari a Cuba?

Els baixos nivells de producció nacional agrícola i ramadera, que no només afecten el consum de la població cubana, sinó que aguditzen la dependència externa del país i el fan cada vegada més vulnerable als canvis en l’àmbit extern, principalment al comportament dels preus dels aliments al mercat internacional. Per això es treballa per aconseguir el desenvolupament i control de la producció agrícola i ramadera des del territori, aprofitant eficientment els recursos amb què compta i tenint present les seves particularitats. La recuperació de la producció agroalimentària permetrà l’economia cubana remuntar en condicions més favorables la recessió que experimenta des d’inicis de la dècada passada. Però l’obtenció d’un elevat nivell de seguretat alimentària en condicions d’increment dels preus dels aliments als mercats internacionals i la reducció dels costos ambientals, tenint en compte els canvis climàtics, representa per a Cuba un desafiament en el moment actual. És un dels majors reptes que en l’aspecte econòmic i social es plantegen de cara als anys vinents.

La política agroalimentària cubana s’orienta a promoure la sobirania alimentària, doncs?

Sí, i ja hi ha territoris que han aconseguit autoabastir-se d’aliments. El model agroalimentari que proposem i que és capaç de garantir els drets de les persones ha de ser inclusiu, és a dir, oposat al model hegemònic que s’aplica a escala mundial. Al nostre país la terra, l’aigua i les llavors són de tothom, no hi ha hegemonia sobre això. És l’Estat qui controla el seu maneig i en garanteix l’ús adequat i sostenible, per no afectar el medi ambient. En el cas de la terra, fa anys que s’han lliurat en usdefruit terres ocioses o deficientment explotades a 241.000 persones amb interès de treballar-les. Suposen una àrea superior a dos milions d’hectàrees i es dediquen a la ramaderia i la producció agrícola.