Text: Meritxell Rigol / Imatges: Associació Catalana per la Pau

No saps ben bé qui és qui firma aquell paper. Molts cops, no tens clar d’on surt. Però, sigui com sigui, el que t’arriba és ni més ni menys que una amenaça de mort. “Et quedes amb el cos ple d’incerteses”, sintetitza Luz Dary Núñez, una jove excombatent de les FARC (Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia) resident a l’Espai Territorial de Capacitació i Reincorporació (ETCR) Darío Gutiérrez (departament del Meta). Aquest espai és una de la vintena de zones plantejades per facilitar el trànsit a la vida civil de milers de membres de la que fou la guerrilla més gran de Colòmbia, fins a la firma dels acords de pau amb l’Estat, ara fa quatre anys. Un punt i a part en el conflicte armat que ha marcat el país durant mig segle, però que, tanmateix, no aconsegueix ser un punt i a part pel que fa a la violència generalitzada.

Les persones excombatents assassinades des de la firma dels acords superen les 200. Segons reconeix l’ONU, bona part dels atacs tenen al darrere grups vinculats al narcotràfic i activitats com la mineria il·legal. A més de les amenaces i els atemptats que no queden enrere, la falta d’oportunitats i expectatives de futur fa que siguin cada vegada més les excombatents que han anat abandonant els ETCR.

L’Associació Catalana per la Pau, activa des de fa vint anys en el suport a organitzacions colombianes defensores dels drets humans i promotores del procés de pau al país, ha denunciat la represa de les armes per part d’excomandaments de les FARC com una “conseqüència directa dels reiterats incompliments de l’acord de pau per part del govern colombià”, des del 2018, sota la presidència del conservador Iván Duque, deixeble polític d’Álvaro Uribe. Ferri opositor a la firma de la pau amb les FARC, Uribe estava al capdavant del govern de Colòmbia [2002-2010] en el període en què van tenir lloc els anomenats “falsos positius”, un dels capítols més cruents del conflicte. Milers de civils foren assassinats a mans de l’exèrcit i registrats com a membres de la guerrilla morts en combat, a canvi de recompenses com diners en metàl·lic o dies de vacances per als soldats de les unitats que realitzaven els assassinats.

“El fet que el país vivia en guerra ha estat una realitat negada durant molts anys, amb l’objectiu d’implantar una política antiterrorista vulneradora dels drets humans de la població, especialment a les zones rurals”, denuncia Naya Parra, responsable d’incidència del Colectivo Sociojurídico Orlando Fals Borda (OFB), organització sòcia de l’Associació Catalana per la Pau que treballa pels drets de les víctimes del conflicte a Colòmbia.

Fent balanç del capítol històric obert fa quatre anys, Parra destaca que, amb la firma dels acords, la FARC (sigla resignificada com a Força Alternativa Revolucionària del Comú) esdevingués un partit polític amb veu a les institucions per “expressar-hi les propostes per al país“. “Tenim avenços en participació política a través de la representació parlamentària, però al mateix temps hi ha més de 200 persones signants de l’acord de pau que han estat assassinades, un incompliment total de les garanties per a tothom qui va decidir deixar les armes”, denuncia. Alhora, realça que l’acord hagi permès “debats de fons”. “Durant molt de temps, tots els problemes del país es consideraven responsabilitat de les FARC; tot es relacionava amb les accions de la guerrilla. Ara ja no hi ha l’excusa de sempre: la finalització del conflicte ha dut a revisar fets de corrupció”, remarca la portaveu del Colectivo OFB.

Les organitzacions defensores dels drets humans coincideixen a denunciar que la infradotació pressupostària per implementar l’acord està sent un pal a la roda per construir la pau sota l’actual govern d’extrema dreta i que, a la pràctica, la pacificació de l’enorme territori rural del país es manté només sobre el paper. Són molt àmplies les zones de Colòmbia en què les comunitats camperoles, indígenes i afrodescendents continuen sobrevivint en escenaris de violència armada; territoris on defensar drets col·lectius enfront d’interessos privats implica, sistemàticament, jugar-se la vida.

Les altres armes

La retirada de 8.000 combatents arran dels acords de pau no ha eliminat el control armat dels territoris on la guerrilla havia establert, de facto, un govern. El buit que les FARC han deixat ha suposat a la pràctica una reestructuració dels actors armats, en molts casos, grups amb interessos vinculats al comerç i transformació de cultius d’ús il·lícit, la mineria o l’explotació de fusta, que han ocupat territoris on l’Estat continua absent. “Ara, en molts llocs, la gent no té clar qui són els grups armats que actuen al territori, però sí que se sap que a les zones on tot està més complicat hi ha grups relacionats amb el narcotràfic i que els paramilitars s’han enfortit, a més d’haver-hi dissidència de les FARC”, resumeix Parra.

La represa de les armes per part d’excombatents de les FARC intensifica el conflicte pel control de les regions més remotes del país i “reforça les posicions polítiques de l’extrema dreta colombiana, que ha tractat de boicotejar durant anys el procés per tancar una guerra que ha suposat, només, una expressió d’un conflicte més ampli: el que implica la desigualtat en la distribució de la riquesa, la concentració dels mitjans de producció en poques mans, la permanent violació dels drets humans, la impunitat de les Forces Armades i la corrupció del poder polític”, lamenta Xavier Cutillas, president de l’Associació Catalana per la Pau.

Segons denuncia l’entitat catalana, entre els incompliments de l’acord, l’escàs abast dels projectes productius adreçats a persones excombatents és un dels més perillosos per a l’objectiu d’una pau “estable i duradora“.

Per això, considera prioritari enfortir aquestes activitats de la mà d’organitzacions locals. És el que fa a l’ETCR Silver Vidal Mora (departament del Chocó), on impulsa una cooperativa dedicada a la producció d’olis essencials, que es planteja com una via d’ingressos i d’incorporació a la vida civil per a seixanta famílies del territori. O a l’ETCR Monterredondo, al municipi de Miranda (departament del Cauca), on juntament amb la Fundació Solidaritat UB i la Universitat Javeriana de Cali dona suport a un projecte piscícola de cria i comercialització de tilàpia.

La firma de la pau no ha blindat tampoc la seguretat de les persones lideresses socials i defensores dels drets humans. S’apropen al miler les assassinades des del 2016. “Els que controlen els territoris es consideren propietaris de la vida de les persones i si hi tenen interessos i apareixen líders i lideresses socials reclamant els drets de les seves comunitats, exigint per exemple la cura del medi ambient o que s’acompleixi l’acord de pau, es converteixen en una amenaça per als interessos dels que volen fer-hi negoci, de manera que esdevenen un objectiu”, explica Parra sobre el degoteig incessant d’assassinats.

Defensar la vida, a costa de la pròpia

En missatges de text, en correus electrònics, en pamflets, de viva veu… Les amenaces de mort no cessaven. Edilberto Daza, tresorer de la Fundación de los Derechos Humanos y el Derecho Internacional Humanitario en el Oriente y Centro de Colombia (Fundación DHOC), va deixar casa seva, amenaçat per paramilitars. És una de les set milions de persones víctimes de desplaçament forçat que ha acumulat el conflicte colombià, una xifra només superada en els darrers anys per la que ha deixat la guerra de Síria.

Tot i allunyar-se de casa, Daza va patir un segrest i un atemptat. És en aquesta situació que va viure a Barcelona durant sis mesos dintre del programa català de protecció de defensors i defensores dels drets humans. “Ja no tenia alternativa”, afirma.

La seva experiència no és excepcional. A principis d’any, l’ONU va denunciar l’augment d’assassinats de persones defensores durant el 2019 a Colòmbia i va demanar al govern de Duque un “extenuant esforç” per prevenir els atacs i investigar “cada un dels casos i dur a judici els responsables”, per tal de frenar el que ha qualificat de “cicle endèmic de violència i impunitat”.

“El paramilitarisme té la mà posada dins de les forces públiques”, afirma Libardo Zapata, líder del partit Unión Patriótica (UP) [braç polític de les FARC massacrat als anys 80 durant un intent d’assolir la pau] i excombatent. “Si l’Estat no hi intervé de manera ferma, no ens deixarà acomplir el procés de pau”, afegeix.

“Aquí, una no sap si confiar en les autoritats o no fer-ho, perquè tenim diversos casos en què la gent ha anat a la policia i se’ls ha recomanat que es quedin callats perquè poden córrer perill pel fet de denunciar”, assegura María Dolores Rivera, responsable de la Fundación DHOC.

En el cas de les dones lideresses socials, amenaçar els seus fills i filles i la violència sexual esdevenen dues armes que se sumen a les amenaces directes i als atemptats. “Agredint les dones, que tenen el rol de cuidadores a les famílies i la comunitat, es multiplica el mal que es fa al teixit comunitari”, explica Parra.

Repartir la terra, recordar i reparar

Una altra de les parets mestres de la pau que, incomplerta, la fa trontollar, és la reforma rural integral, “una redistribució de la terra, que està a l’arrel dels conflictes de Colòmbia”, descriu Parra. “Els interessos de terratinents, ramaders i empresaris de cultius extensius han arrasat amb els drets de la població camperola i sempre serà fàcil per a les organitzacions criminals instal·lar els seus negocis a les zones rurals si la gent no pot viure del camp”, explica.

Per promoure-hi oportunitats, l’Associació Catalana per la Pau dona suport a associacions camperoles que desenvolupen propostes productives. Actualment, treballa en la regió del Magdalena Medio en el marc del projecte Ecobúfalo Campesino, una cooperativa de producció i comercialització sostenible a petita escala de carn de búfala i derivats làctics. “És bàsic defensar el seu dret a la terra i a la sobirania alimentària”, reclama Cutillas.

A l’estancament de la reforma agrària integral, s’hi ha de sumar la manca de solució concertada amb les comunitats camperoles sobre la substitució dels cultius d’ús il·lícit, així com les limitacions a la participació política en els territoris més afectats pel conflicte armat i les traves imposades a la Jurisdicció Especial per a la Pau (JEP), un mecanisme de justícia -dins del Sistema Integral de Veritat, Justícia, Reparació i No Repetició creat amb els acords- que investiga i jutja les persones participants en el conflicte. Conformen un conjunt d’incompliments dels acords firmats el 2016 que, denuncia l’organització catalana, “posen de manifest la manca de voluntat política de l’actual govern en el seu compromís per la pau”.

Si bé l’establiment del Sistema Integral de Veritat, Justícia, Reparació i No Repetició ha reconegut la necessitat d’assegurar els drets de les famílies de les víctimes de desaparició forçada i la seva participació en els mecanismes desenvolupats -a més de la JEP, la Comissió de la Veritat i la Unitat de Cerca de Persones Donades per Desaparegudes-, el Colectivo OFB detecta en la manca de recursos dedicats a aquestes institucions una voluntat del govern colombià de “buscar impunitat pels crims d’Estat” i “que els militars implicats en greus violacions dels drets humans i crims de guerra no expliquin qui estava donant les ordres”.

Amb el suport de l’Associació Catalana per la Pau, el Colectivo OFB fa més de deu anys que treballa en la cerca de persones desaparegudes durant el conflicte. Més de 100.000. “Acompanyem milers de famílies en el procés de cerca, intentem saber per què van desaparèixer i estem reportant casos de ‘falsos positius’, comesos per l’Exèrcit amb l’objectiu d’atemorir la població allà on hi havia plans de consolidació militar”, explica Parra.

Des de Catalunya, a través de la Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia, desenes d’entitats estan atentes i incideixen per afavorir la implementació i verificació dels mecanismes que estableix l’acord de pau, tot i que, adverteix Cutillas, “la solució al conflicte armat el transcendeix”. “Requereix atenció a les necessitats de la població, que és la interlocutora legítima i necessària en la recerca d’una pau que no arribarà sense justícia social”, planteja el president de l’entitat catalana, davant d’un escenari en construcció que no ha remogut encara les bases de la desigualtat extrema.

Aquest article s’emmarca a la publicació Sobre Terreny Núm. 6 – Especial 30 aniversari. 

Vols rebre el nostre butlletí?

Articles relacionats