Text i imatges: Anna Enrech
Entrevista a Iman Hammouri, activista social i defensora dels drets culturals
Iman Hammouri (Palestina, 1969) és una activista social i defensora dels drets culturals amb una dilatada experiència en diferents projectes culturals i socials. Actualment, és directora del Popular Art Centre (Ramallah, Palestina) i cofundadora de la Palestinian Performing Arts Network. Durant la seva carrera ha realitzat ponències a escala internacional sobre el paper de la societat civil a l’art i la cultura; sent triada membre de diferents jurats per reconèixer els èxits artístics i culturals.
Aquests dies, Iman ha visitat Barcelona convidada per l’Associació Catalana per la Pau, en el marc del projecte “Som Constructores”, per establir ponts i col·laboracions entre les entitats culturals catalanes i palestines. Però aquest viatge no l’ha realitzat sola, juntament amb ella també ha viatjat el ballarí i coreògraf, Sharaf Darzaid, que va presentar el seu espectacle “Love in the Time of Apartheid” a la Fira Mediterrània de Manresa i va impartir diferents tallers i classes magistrals per tot el territori.
Tant la Iman (directora) com el Sharaf (ballarí i docent), formen part del Popular Art Centre (PAC), una organització sense ànim de lucre fundada a Palestina el 1987 amb l’objectiu de difondre les arts creatives i culturals en diversos sectors de la societat palestina per tal de mantenir i preservar l’herència cultural, protegir la identitat nacional i reivindicar aquesta identitat palestina com a eina de resistència contra l’ocupació israeliana.
Des de 1993, sempre que el context ho ha permès, ha organitzat el Palestinian International Festival for Dance and Music, on han participat artistes reconeguts mundialment com STOMP (Regne Unit), Gipsy Kings (França), Inti Illimani (Xile), Fire of Anatolia (Turquia), etc.
Bon dia Iman. En primer lloc, explica’ns una mica com et vas començar a endinsar en el món de la cultura i com vas arribar a presidir el Popular Art Centre a Palestina.
En realitat des de petita he realitzat activitats artístiques, vaig començar com a ballarina a un grup de dansa i quan estava a la universitat vaig fer un voluntariat al Palestinian International Festival que el Popular Art Centre solia organitzar i on portaven prestigiosos artistes d’arreu del món. Uns anys després, quan vaig acabar el meu màster, em van trucar i em van preguntar: ‘T’agradaria dirigir el centre?’ Aleshores vaig pensar, “m’encanta el centre i no m’agradaria veure’l tancat”. Així que vaig dir: “Sí, acceptaré aquest repte”.
Però quan va començar a dirigir-lo va esclatar la segona intifada. Així que va ser un repte doble, no només pel deute financer amb què havia de bregar, sinó també per la situació política.
Com va ser per a tu aquest començament?
Va ser un període molt intens. En aquell moment vam començar a pensar com havíem d’adaptar la nostra feina i vam llançar un gran programa a escala nacional adreçat a nenes i joves. Això es va fer per mitigar l’efecte psicològic que l’ocupació israeliana estava causant, ja que hi havia demolicions de cases, tocs de queda, molts assassinats, invasions de camps de refugiats, ciutats, pobles, etc.
Així que vam treballar amb aquests nens i les agències van començar a confiar en la nostra feina i a finançar aquest projecte. Fins i tot vam publicar un llibre anomenat ‘Art during siege’! Fèiem tallers de teatre, dansa, música, pintura… Solíem anar a ciutats aïllades on trigaves com cinc o sis hores en arribar per culpa dels checkpoints, només per fer un taller de dues hores… Però pensàvem que era molt important per a la comunitat i, de fet, es va convertir en un programa estratègic fins avui dia.
Quina importància creus que té per a la resistència palestina portar l’art i la cultura a petits pobles i llocs aïllats?
Et respondré amb un exemple molt clar. Abans del genocidi vam organitzar un festival en un petit poble que estava rodejat per tres assentaments il·legals. Va ser una actuació a l’aire lliure i els soldats israelians es van acostar a la gent i els van dir: “Escolteu, ja sabeu que aquí tenim alguns colons perillosos, així que aneu amb compte”. En aquell moment, vam preguntar a les veïnes si estaven segures de voler fer l’espectacle. Nosaltres estàvem disposades a fer-ho i no teníem cap problema, però no volíem posar en risc les seves vides.
Elles van respondre que no, que això era precisament part de la seva resistència i de la seva rebel·lia davant de l’ocupació. Així que vam fer tot el festival. Va ser un desafiament i forma part de la nostra lluita. Sí, va ser un repte.
En el nostre camí de tornada van posar molts controls, així que vam haver de fer una volta d’aproximadament dues hores per sortir del poble. Evidentment, els israelians sempre han vist l’art i la cultura palestina com una amenaça.
Has esmentat abans la importància de la comunitat i sabem que a Palestina, principalment a causa de l’aïllament que imposa l’exèrcit israelià, les comunitats són molt diverses i cadascuna té les seves peculiaritats. Com treballa el Popular Art Centre amb la idiosincràsia de cada petita comunitat?
Des de l’època de la Segona Intifada vam pensar que una part de la nostra missió era construir aliances. No necessitem establir sucursals del Popular Art Centre a pobles, ciutats o camps de refugiats, perquè els socis que hi treballen ja comparteixen la nostra visió i són els que han de ser empoderats per treballar amb les seves comunitats locals. Junts construïm un nucli cultural i social a diferents parts de Palestina.
Nosaltres sabem que cada lloc on anem té els seus propis problemes interns. Hi ha llocs que són una mica conservadors, però tanmateix, tots saben que nosaltres només fem activitats si el servei s’ofereix tant a homes com a dones.
I com gestioneu aquesta situació des del Popular Art Centre?
Quan els resulta difícil barrejar nens i nenes, nosaltres els hi diem: ‘Està bé, els hi donarem activitats per separat… Fins que les coses madurin prou perquè els puguem tenir junts i treballar junts’. De vegades, al dabke (dansa tradicional palestina), prendre’s de les mans entre nens i nenes o dones i homes no és fàcil per a ells. Així que sempre acordem amb el centre local anar-hi pas a pas.
Sabem que podem aconseguir l’objectiu que volem, però el que no pots fer és sortir del no-res dient: ‘Ah, volem que tots hi participeu i ho feu d’aquesta manera’. No. Hem de treballar amb la comunitat, pas a pas. I perquè en som part, sabem com s’han de fer les coses i què es necessita a cada moment.
Un cop construïm aquestes aliances, treballem a través seu. Treballem junts, planifiquem activitats junts… No és que els diguem què fer o què no fer, és una feina conjunta i hi ha un respecte mutu per la feina de cadascú.
Amb la situació actual, quina creus que és la principal tasca del Popular Art Centre?
Ara, durant el genocidi, creiem que l’art i la cultura no estan separats de la nostra situació política ni de la nostra situació social i econòmica. Creiem que l’art i la cultura han de ser un reflex del que estem vivint. Per exemple, han de reflectir les nostres pors, esperances, aspiracions i patiments. Per a nosaltres, l’art és una eina. No és un fi en si mateix. No treballem àrduament només pel fet de ser artistes.
Durant el genocidi estem treballant especialment en la salut psicològica i mental dels nens juntament amb els nostres socis a Gaza. Organitzem tallers de dansa i teatre perquè almenys hi hagi una sortida segura per a ells.
Els nostres mestres, artistes i socis tenen una energia addicional, fins i tot sota el foc i les bombes. Ells sempre estan llestos i ens diuen: ‘si us plau, volem fer alguna cosa.’ Així que simplement ens indiquen el que cal i on cal.
Últimament, ens demanen que fem les activitats al nord de la Franja de Gaza, ja que l’exèrcit israelià vol evacuar la població d’aquesta zona mitjançant bombardejos i assassinats per posteriorment ocupar-la i annexionar-la. Però hi ha algunes persones que estan resistint i s’estan quedant a casa, així que ho hem de fer per ells. És una manera de no rendir-se.
En aquest context en el qual la població no té accés a les necessitats bàsiques com la salut, l’alimentació, la seguretat, etc. Com es pot conscienciar la població sobre la importància de mantenir l’activitat artística i cultural?
Perquè nosaltres treballem en totes dues coses, creiem que no té sentit separar una cosa de l’altra. Treballem tant en ajuda humanitària com en programes de salut psicològica i mental a través de tallers artístics. Però sempre des de les prioritats dels nostres socis en terreny, així que si ells no consideren necessària una intervenció, simplement no la fem.
Tot i això, el que ens diuen ara mateix des de Gaza és que és més important que mai continuar amb les nostres activitats. Hem de persistir, hem de tenir esperança i continuar organitzant activitats creatives que permetin als nens i joves mantenir l’esperança i tenir sortides segures; els encanta formar part d’aquestes activitats.
Pel que fa als artistes, quines són les principals dificultats que estan enfrontant ara mateix a Palestina?
La situació és més crítica que mai. A Gaza hi ha artistes que han estat assassinats, alguns han estat empresonats, altres han resultat ferits i alguns han hagut d’abandonar el país per salvar les vides. A més, molts artistes visuals que encara hi són han vist com totes les seves obres han estat destruïdes. Així que tot el seu tresor i el seu mitjà de vida ha estat aniquilat.
Però no només a Gaza; per a nosaltres, a Cisjordània, les coses també s’estan tornant molt difícils. Al nord, especialment a Jenin, Tulkarem, Nablus, etc., estan envaint ciutats, pobles i camps de refugiats cada dia. I no només això, també estan envaint centres artístics i culturals. Per exemple, van envair el teatre d’un dels nostres socis mentre els nens eren allà, la qual cosa els hi va causar molta por. Cada dia hi ha por i sempre es presencia la invasió.
La restricció de moviment també és un dels principals problemes. No és segur desplaçar-se. Nosaltres treballem a escala nacional i no volem posar en perill la vida de ningú. Aquests mesos hem vist colons atacant gairebé diàriament a les carreteres, agredint palestins mentre viatgen, etc.
Com s’intenten mitigar, tant com sigui possible, aquestes dificultats des del sector artístic i cultural?
La veritat és que hem creat una xarxa de solidaritat molt important. Respecte al que comentava sobre els artistes visuals, des del sector de l’art ara estem intentant ajudar aquells artistes que encara tenen algunes obres, perquè puguin vendre-les a l’exterior i així obtenir una mica de diners.
Pel que fa als artistes escènics, ells estan creant produccions que reflecteixen tot allò que està succeint. Nosaltres prenem aquestes produccions i les apropem a la gent, al públic en general, a més de donar-lis suport en la seva producció. D’altra banda, a Cisjordània també estem realitzant algunes presentacions i espectacles per recaptar fons per a la gent a Gaza.
Creieu que la persecució de l’art i la cultura palestina ha estat una de les prioritats de l’ocupació israeliana al llarg de la història?
No és que ho cregui, és que és una cosa explícita. Quan vam començar el 1987, la nostra missió principal era preservar la nostra identitat palestina, no només la nostra cultura i el patrimoni, perquè en aquell moment estava prohibida la dansa, la música i fins i tot dibuixar els colors de la bandera. Els artistes eren arrestats per això. Volien robar el nostre patrimoni, i ho han estat fent fins avui.
Ells volen apropiar-se dels costums palestins, afirmen que el menjar tradicional palestí, o fins i tot el menjar àrab, els hi pertany. També diuen que la dansa tradicional palestina és la seva dansa… Això té una explicació molt senzilla, l’estat sionista vol mostrar que la terra que estan ocupant és una terra sense patrimoni. Per això mai no s’aturaran. Per a ells, que hi hagi una herència cultural és una amenaça i un obstacle.
Quan visites els camps de refugiades palestines al Líban o a Jordània, de seguida t’adones de la importància que té la cultura i l’art palestí a les vides de les persones. Per quin motiu creus que l’herència cultural Palestina és tan forta en aquelles persones que viuen a la diàspora?
Crec que és una cosa particular dels palestins. Ells s’aferren a la seva herència cultural, ja que és de les poques connexions que tenen amb l’origen.
Com he dit abans, també senten l’amenaça de l’ocupació israeliana que intenta robar el seu patrimoni. Per això, la gent sent un gran orgull, especialment aquells refugiats que van ser expulsats de Palestina i es troben a la diàspora.
A parer teu, quin és el futur d’aquesta herència?
Nosaltres no volem que el patrimoni quedi només en mans de la gent gran, també volem que els joves prenguin partit i el transmetin a la següent generació. Per això, al Popular Art Centre, tenim al voltant de 400 nens i nenes matriculats a la nostra escola de dansa cada any.
El 1994, el nostre grup de dansa va anar a gravar una cançó tradicional que acostumem a tocar als casaments palestins, però vam descobrir que el creador d’aquesta cançó havia mort. Així que va sorgir la idea que havíem de preservar aquesta música i transmetre-la a les generacions més joves. Ara tenim un fitxer amb més de 200 hores d’enregistraments de música tradicional.
A més, l’any 2020, durant la pandèmia, vam anar a gravar cançons tradicionals amb dones i homes per realment expandir la nostra col·lecció i augmentar la riquesa del nostre arxiu audiovisual.
Aquesta setmana has estat a Barcelona convidada per l’Associació Catalana per la Pau i t’has pogut reunir amb institucions, entitats culturals i organitzacions diverses. Com d’important creus que és aquest intercanvi cultural?
Algunes persones acostumen a preguntar-me: Val la pena viatjar a l’estranger en aquests moments? Millorarà això la nostra situació? Per a mi és més important que mai.
Al final, allò que pretenia l’ocupació israeliana és que ens quedem aïllats, no volen que altres cultures s’introdueixin a la cultura palestina, ni que nosaltres ens introduïm en altres cultures. Des de l’origen del Popular Art Centre, quan vam llançar el Palestinian International Festival, una de les nostres missions principals ha estat construir ponts i mostrar aquests punts en comú amb altres cultures, com ara la catalana.
Per tant, ha estat una visita molt gratificant; tant per veure el suport de la societat a la causa palestina com per les futures col·laboracions que puguin sorgir a partir d’ara.
El cap de setmana passat has estat a la Fira Mediterrània de Manresa on el ballarí i coreògraf del Popular Art Centre, Sharaf Darzaid, va realitzar dues funcions de l’espectacle “Love in the Time of Apartheid”. Com vas viure aquesta experiència?
Per a nosaltres aquest intercanvi i col·laboració és molt important. A través de la peça de dansa “Love in the Time of Apartheid”, Sharaf mostra el patiment i les dificultats d’estimar sota l’ocupació israeliana. Això permet que molta gent s’acosti a la causa palestina a través de l’art. De fet, al final de l’espectacle moltes persones s’hi van aproximar i ens van dir que es van sentir commogudes. Va ser molt emocionant.
Entre tota la teva feina com a activista pels drets culturals, també ets presidenta de la Palestina Performing Arts Network. Explica’ns una mica en quins àmbits treballeu a aquesta entitat.
Sí, soc la presidenta de la Palestina Performing Arts Network, que reuneix 13 organitzacions d’arts escèniques, cadascuna enfocada a diferents disciplines com la dansa, la música, el circ i el teatre. Ens unim per multiplicar el nostre impacte i també per alçar la nostra veu en la defensa dels drets culturals dels nostres artistes palestins.
D’una banda, es tracta de construir ponts amb altres cultures, elevar la nostra veu i exercir el nostre paper en la confrontació de l’ocupació israeliana. Però, per altra banda, també és important fer lobby i advocar per les nostres qüestions internes.
Això implica pressionar el govern palestí i el Ministeri de Cultura perquè donin suport als artistes palestins, redueixi els impostos sobre ells i proporcioni més espais, entre altres coses. És fonamental fer lobby pels nostres drets i trobar suport financer per a les activitats artístiques.
Ja ens ha quedat clar que tant el Popular Art Centre com tu personalment sou incansables i no aturaràs de fer projectes. Quan us tornarem a veure per aquí i quins plans teniu en el futur amb l’Associació Catalana per la Pau?
Sí, et puc avançar que amb l’Associació Catalana per la Pau tenim un projecte entre mans per als pròxims mesos anomenat “Som Constructores”.
Dijous passat, el meu company Sharaf va fer una classe magistral de dansa a Granollers (Barcelona). A partir d’aquesta classe, seleccionarà un grup de ballarines i treballaran en un espectacle conjunt amb altres ballarins palestins del Popular Art Centre. Per descomptat, vindrem al desembre per continuar amb aquesta creació i es faran funcions a Catalunya. Inicialment, la idea del projecte era també fer una altra representació amb el mateix grup a Palestina, però serà difícil… Si la situació ho permet, ens encantaria fer-ho allà.
Tan de bo.
Inshallah.
Aquest article es va publicar originalment a El Salto Diario.
