A Colòmbia, on són els desapareguts?

Text: Associació Catalana per la Pau

Manuela és un personatge fictici, inspirat en casos verídics. No obstant, totes les dades referenciades en aquest text són estrictament reals.

La Manuela observa la nit asseguda a la “seva” pedra. El primer vespre després d’arribar, ara fa cinc anys, ja es va adonar que aquí, en aquesta barriada de Bogotà, el cel és molt menys estrellat que als Llanos Orientales. Sospira, entristida: demà farà sis anys que va veure el seu germà Juan per últim cop. Sis anys que la vida va començar a canviar per a tota la família…

Juan era tres anys més gran que ella. La Manuela ja no se sorprèn de pensar en ell en passat… Un xicot alegre, treballador, compromès amb la seva comunitat. Els seus pares havien arribat a la zona dels Llanos Orientales als anys 60. Juntament amb unes quantes famílies més, es van establir a la regió de l’Ariari-Guayabero, en una zona amb vegetació de pasturatge, rostolls i vegetació selvàtica de poca alçada, a uns 20 km del nucli de La Macarena.

En aquella època, tot aquell territori era verge i les famílies feia una dècada que el colonitzaven amb total llibertat: arribaven fugint de la violència desencadenada a la regió central del país, hi edificaven la seva casa i s’ocupaven de tot el tros de terra que podien conrear. L’Estat i les seves polítiques públiques quedaven massa lluny, de manera que els camperols es van començar a organitzar en les Juntas de Acción Comunal (JAC). Cada vereda té la seva Junta i aquestes, a la vegada, es coordinen en una organització de segon nivell.

La Junta és l’autoritat: cohesiona, organitza, protegeix. A la comunitat, tothom en forma part, en respecta les decisions i col·labora en les tasques col·lectives que cal fer. Un camí, l’escola… Fins i tot, la Junta sanciona les actituds reprobables, com abonar-se a les tafaneries.

Un tro llunyà trenca els records de la Manuela. Abans, a casa seva, qualsevol espetec que esclatava entre els arbres era sinònim de trets i tothom corria a refugiar-se. Els més de 70.000 habitants de la regió Ariari-Guayabero han de conviure amb uns 25.000 soldats de l’exèrcit regular (amb un intens assessorament nord-americà) destacats al territori, amb grups paramilitars i amb faccions de les guerrilles. Precisament, aquesta zona és coneguda com el bressol de les FARC.

Paral·lelament, el descobriment d’algunes bosses de petroli va provocar que el govern colombià n’incentivés l’extracció (el 2008, el Departament del Meta produïa 156.875 barrils diaris, segons l’empresa Ecopetrol), i el Meta es va convertir en la principal regió extractora de cru, provocant l’arribada d’una forta inversió estrangera, que exigia garanties de seguretat per a les seves instal·lacions i per als nous oleoductes que es construïen.

I, enmig, es trobaven tots els camperols com la Manuela i la seva família. Recorda com, en poc temps, la seva vereda va patir uns canvis substancials: molts veïns van substituir les terres dedicades a la ramaderia i els cultius tradicionals d’aliments (plàtan, iuca, arròs, blat, fríjol, ajonjolí i fruites cítriques com la taronja, llimones, mango, etc.) per la fulla de coca. Aquest producte té un cicle de cultiu molt inferior a la resta -45 dies enfront als sis mesos que necessita el blat de moro- i els beneficis són força superiors. Malgrat que la majoria dels beneficis no repercuteixen en els camperols, un augment tan sobtat de riquesa va acabar desestabilitzant les veredas de la regió: aquesta prosperitat enganyosa va provocar un efecte de crida de gent desarrelada que buscava, també, una manera de guanyar-se la vida.

El govern, pressionat per les multinacionals, va entendre que li calia controlar el territori per oferir la tan preuada seguretat i estabilitat. Amb l’objectiu de recuperar i consolidar els “antiguos territorios dominados por la insurgencia”, el govern va implementar el Programa de Consolidación Territorial, dins del marc de la Política de Seguridad Democrática. A la Regió de La Macarena, es va concretar en el Plan de Consolidación Integral de la Macarena (PCIM). Les organitzacions de defensa dels drets humans denuncien que les inversions públiques a la zona (només al municipi de la Macarena, 15,3 milions de dòlars; i en tota la regió del PCIM: 180,3 milions de dòlars), tenen una destinació bàsicament militar.

L’organització social reclama els drets (ambientals, econòmics, polítics) de les comunitats i s’oposa, en molts casos, a les polítiques d’extracció indiscriminades (fracking) i de falta d’inversió social al territori. Tot això, sumat a la presència de la guerrilla –que no genera seguretat als inversors-, explica els plans militars de seguretat i consolidació territorial aplicats pel govern colombià.

La forta ajuda militar nord-americana, els impostos per a la guerra i l’enorme despesa militar són justificats amb el nombre d’ “enemics donats de baixa”. Un informe de 2009 de l’Alta Comissionada de les NNUU per als Drets Humans sobre la situació dels drets humans a Colòmbia afirma: “les execucions extrajudicials no són fets aïllats, sinó una pràctica molt extesa comesa per un important nombre d’unitats militars al llarg de tot el país”.

I què passava al cementiri de La Macarena? Cada vegada més sovint, els helicòpters militars hi abocaven bosses de plàstic. Els veïns s’estranyaven: aquella setmana no hi havia hagut defuncions… Però havien après a no sentir curiositat, perquè les preguntes comportaven amenaces, robatoris, desperfectes a les propietats, crema de vivendes, destrucció dels cultius… Les famílies dels desapareguts patien en silenci el neguit, la desesperació, el dol. I, finalment, un dia els seus veïns veien com marxaven, abatuts, però amb l’esperança de tornar quan les condicions milloressin.

Malgrat les amenaces i el setge militar, a finals del 2008 va esclatar l’escàndol, precisament al cementiri de La Macarena. L’escàndol  dels centenars de desconeguts enterrats furtivament. La notícia va donar la volta al món, recorda la Manuela: una delegació internacional formada per eurodiputats i integrants d’ONG es va desplaçar al poble i van arrencar el compromís del govern colombià d’exhumar els cadàvers, identificar-los i tornar-los a les seves famílies.

La Manuela nega amb el cap: a data d’avui, l’únic que se sap és que en els cinc cementiris de la Macarena, San José del Guaviare, Villavicencio, Granada i Vistahermosa s’han exhumat 806 cossos, 801 dels quals ja han estat identificats i 50 restes mortals han pogut ser lliurats a llurs famílies.

Què va passar realment? La Manuela i la seva família només tenen sospites. En Juan era membre actiu de la JAC de la seva Vereda. Lluitava pels drets humans i havia denunciat els desplaçaments forçats als quals s’havia vist obligada part de la població de la zona. Malgrat les amenaces que rebia, seguia lluitant per convicció. Fins al dia de la seva detenció, uns mesos abans de la seva desaparició. Va tornar dos dies més tard, amb senyals d’haver rebut cops: “deien que un informant m’havia denunciat com a col·laborador de la guerrilla” – recorda la Manuela que li havia dit – “però no ho han pogut demostrar”. La Manuela va descobrir en el seu germà un flaix de temor en la mirada i només va atrevir-se a recomanar-li que fos prudent.

L’endemà de la desaparició, ella mateixa i el seu marit van anar a denunciar que el seu germà no havia tornat. Van trobar la dona de Miguel Alfonso, el company del Juan que tampoc havia tornat a casa. Els soldats estaven més nerviosos de l’habitual: deien que al vespre, més avall, un destacament havia patit una topada amb guerrillers. Aleshores va ser quan el cor se li va desbocar. Hi havia hagut un parell de baixes, però no els van deixar veure els cadàvers. Les batudes per la zona que va organitzar la JAC van tornar amb les mans buides.

El següents mesos van ser un malson: la insistència de la Manuela per conèixer la veritat li va comportar amenaces, detencions, interrogatoris… Finalment, com tantes altres famílies, Manuela i els seus també van haver de marxar de casa. Després d’un interminable trajecte de tres dies, van arribar a Bogotà per establir-s’hi. Aleshores va començar la segona part del calvari que viuen totes les persones desplaçades: el subsidi estatal que mai no acaba d’arribar, la cerca d’una vivenda i d’una feina, l’adaptació a la ciutat i el sentiment constant de desterrament, la por davant d’un futur incert…

La capital colombiana i Villavicencio, la capital regional, acullen la gran majoria de desplaçats forçats. A Bogotà, la Manuela es va assabentar de les pressions que el govern rep sobre casos d’execucions extrajudicials com el seu i sobre els cossos NN del cementiri de La Macarena.

En total es calcula que, només a la regió del Meta, hi ha entre 3.000 i 3.500 cadàvers no identificats. Organitzacions internacionals, entitats defensores dels drets humans i congressistes colombians com Gloria Inés Ramírez i Iván Cepeda denuncien aquestes pràctiques i la vulneració dels drets humans al país, demanant reparació i justícia per a les víctimes.