Contar per no oblidar, alçar la veu per sobreviure

Text: Bàrbara Bailén Pérez

Article escrit després de la visita de l’autora als camps de refugiats de Sabra i Xatila, com a integrant de la delegació de l’Associació Catalana per la Pau que el setembre de 2018 es va desplaçar fins al Líban per assistir als actes de commemoració del 36 aniversari de la massacre ocorreguda el 1982.

Al camp de refugiats de Bourj al-Barajneh, d’1 km2, viuen avui 40.000 persones (entre sirianes, palestines i altres nacionalitats). És només un dels dotze camps existents al Líban, la majoria dels quals van ser creats després de la Nakba (Catàstrofe, en àrab), el 1948, quan, a conseqüència de la creació d’Israel, milers de palestins i palestines van ser obligats a deixar el seu país, les seves terres, les seves cases, les seves vides.

Malgrat que aquests camps són part ja del paisatge urbà libanès, em sorprèn descobrir que és una realitat ignorada fins i tot per persones que porten vivint al país gran part de la seva vida. Em pregunten sense gran interès, més aviat per la cortesia pròpia de les converses: “Però actualment ja no hi ha palestins als camps, veritat? Potser sirians?”. Vivim en bombolles que ni tan sols conflueixen. Després d’un any residint al país dels cedres, jo mateixa m’endinso per primera vegada en aquesta realitat tan oblidada, en una part d’aquest Líban que, sens dubte, pot definir-se pels seus contrastos.

Caminar pels estrets carrers del camp de Xatila, amb un cablejat impossible i sòls irregulars, entollats i coberts parcialment de desfets, em produeix certa sensació d’angoixa. Encara que són característiques d’altres zones de Beirut, com Bourj Hammoud o Dahieh, aquests aspectes són més accentuats als camps de refugiats que, a causa de l’elevada demografia, en els últims anys s’han estès verticalment.

Això ha comportat que moltes cases no gaudeixin de bona ventilació ni de llum, ni tan sols durant el dia, a causa de la falta de corrent elèctric, un problema que afronta tot el Líban -amb els seus talls d’electricitat diaris de tres hores o fins i tot més en les zones més allunyades de la capital-, que es veu de nou agreujat als camps, la qual cosa està provocant malalties i dolències entre els seus habitants.

La sensació d’aclaparament es veu incrementada en conèixer la privació de llibertat de moviment que afecta els palestins (pitjor, òbviament, per a aquells que no disposen de documentació oficial), la prohibició a la propietat privada i a exercir certes professions o els checkpoints, que controlen les entrades als camps i que ni tan sols permeten introduir certs productes o materials necessaris per a la vida quotidiana.

Recorrent els carrerons i ajupint-nos a vegades per evitar el cablejat elèctric -que és la causa cada any de la mort de diverses persones-, arribem al carrer on es troba el mercat del camp de Xatila. Em recorda Palestina: un souq tradicional, del qual Beirut manca -destruït per la guerra civil i reconstruït en forma de centre comercial, albergant totes les marques europees a les quals estem habituats i havent conservat únicament els noms dels antics carrers-.

I entre tota la bullícia, els crits i els moviments, ens expliquen que és en aquest carrer on els cossos sense vida van anar amuntegant-se després de la massacre. I tracto d’aïllar-me de tot el soroll que m’embolica i, per dolorós que sigui, intento imaginar el que aquella barbàrie fou.

Arribem a casa d’Imm Hossein. Ens acull davant la mirada curiosa dels seus néts, que escolten mig amagats, apuntant els seus caparrons pel passadís que dóna al saló. Quantes vegades hauran escoltat la seva història? Com pot algú tenir la fortalesa d’explicar i reviure amb cada paraula el que va passar una vegada i una altra? Amb la seva veu, envia al món el mateix missatge que, com relata la doctora Ang Swee Chai (present durant la massacre i a qui vam tenir l’ocasió de conèixer durant la commemoració), van voler donar els nens i nenes que van sobreviure a aquell horror:

“Aviat em vaig veure envoltada d’un munt de nens. Nens sense llar, sense pares, sense futur. Però eren els fills de Sabra i els fills de Xatila. Un d’ells va veure la meva càmera de butxaca, i volia una foto. Després tots es van quedar junts, demanant que els prengués fotos. Volien que mostrés la seva foto al món. Encara que haguessin estat assassinats i els seus campaments demolits, el món sabria que eren els fills de Sabra i Xatila, i no tenien por. Mentre enfocava la meva càmera, tots van aixecar les seves mans i van fer el signe de la victòria, just davant de les cases destruïdes, on tants havien estat exterminats. Estimats petits amics, em vau ensenyar en què consisteixen el coratge i la lluita”.

Contar per no oblidar, alçar la veu per sobreviure. Imm Hossein ens relata, mentre una de les seves nétes ha anat a comprar refrescos que beurem després d’escoltar la història de la seva àvia amb un nus en la gola, que la nit del dijous 16 de setembre de 1982, a les set de la tarda, van sentir trets i van córrer a buscar refugi. Sent ella libanesa cristiana, en veure als soldats de les Falanges Libaneses, els va preguntar: “Veniu a protegir-nos?”.

Es van portar els homes de la seva família (entre ells, el seu marit i el seu fill) i no va ser fins a les deu del matí següent, quan va sortir al carrer, que va descobrir els seus cossos, assassinats, al costat de tantes altres vides arrabassades. Execucions, violacions, tortures i mutilacions. Durant 48 hores. Entre 2.000 i 3.000 persones de totes les edats i sexes van ser assassinades per les Falanges Libaneses coordinades amb les Forces de Defensa d’Israel.

No tots van poder trobar els cossos dels seus sers estimats. Avui, alguns d’ells, reposen, encara sense identificar, sota la terra color teula de l’espai dedicat al record de la massacre de Sabra i Xatila. Un memorial i una gran fossa comuna.

El camp de Nahr el Bared, al nord del país, a 16 km de Trípoli, fundat després de l’èxode palestí el 1949 per la Creu Roja, guarda també records dolorosos més recents. Al maig de 2007, un conflicte entre grups armats i l’exèrcit libanès va acabar amb una ofensiva militar per part d’aquest últim que va destruir gran part del camp. Els bombardejos van obligar els refugiats a fugir a altres camps. Ho van perdre tot.

Els seus carrers, amb edificis encara en reconstrucció, recullen en forma de grafiti reivindicatiu alguns dels fets que van marcar l’actualitat de 2017: “Jerusalem és la capital de Palestina”, pot llegir-se en els colors de la seva bandera. Ens explica un dels representants del camp que dels cinc drets que van sol·licitar, entre els quals figuren el reconeixement formal, disculpes públiques o atenció psicològica, no se’ls ha concedit cap.

De fet, avui dia, es disposa d’un únic centre mèdic per a 17.000 persones i, per a cada 1.200 pacients al mes, de dos metges i tres infermeres. Les escoles tenen 50 estudiants per classe. Però per impactants que siguin aquestes xifres, mentre escolto les paraules plenes d’indignació dels seus habitants, no puc deixar de pensar en els contenidors metàl·lics, suposadament temporals, transformats en habitatges que hem visitat fugaçment minuts abans.

Quan visitem el camp de Bourj el-Shemali, a Tiro, en el qual viuen unes 20.000 persones, una idea que ha anat sorgint al llarg del viatge entre alguns dels palestins i les palestines que hem conegut es repeteix: la intenció és ofegar-los, asfixiar-los, cansar-los fins a tal punt que al final decideixin abandonar i marxar, emigrar, oblidar.