L’Associació Catalana per la Pau va organitzar la taula rodona ‘Experiències de lluita conjunta a l’Orient Pròxim: Líban i Jordània’ en el marc de la catorzena edició del Fòrum contra les violències de gènere, organitzat per la Plataforma Unitària contra les Violències de Gènere, que s’ha celebrat a l’Espai Francesca Bonnemaison de Barcelona.
Després de la visualització del breu documental ‘Les dones al Líban i Jordània: obstacles i fites’ sobre la situació actual d’inequitat cap a les dones que es viu en les societats libanesa i jordana, que va comptar amb el testimoniatge de dues dones capdaventeres en la causa feminista a ambdós indrets, les activistes i defensores dels drets de les dones Mariam Chmais, Najwa Frossine i Wala’a Nabeel van exposar la situació de la dona al Líban i Jordània.
Tot i que la situació a aquests indrets és difícil de transformar, mica en mica i gràcies a l’esforç d’organitzacions com les que representen les tres ponents, les dones estan recuperant el paper que els correspon a la societat.
Tot i això, tal i com va explicar Najwa Frossine, encara hi ha grans barreres a superar, començant per la representació femenina a la política. “Al Líban, només sis dels 128 escons parlamentaris els ocupen dones i, les que hi són, hi poden ser perquè han heretat el càrrec del seu pare, marit o familiar mascle que ha mort”, denunciava la membre del comitè executiu de la League for Lebanese Women’s Rights (LLWR).
La lluita per aconseguir la representativitat política s’inicia amb l’assoliment de la presència de dones en la presa de decisions dins del sistema polític, missió per la qual treballa la també libanesa Mariam Chmais, membre del comitè executiu de la Mousawat Association-Wardeh Boutros for Women’s Work (MWB). Chmais va exposar, davant una sala plena d’assistents vinguts d’arreu del món, el problema més gran a què ha de fer front el Líban: la multiplicitat d’Estatuts Personals existent, un sistema heretat del període de la presència francesa al país. “Al Líban hi conviuen 18 confessions religioses i cadascuna disposa de la seva pròpia legislació, tot provocant que la dona pateixi situacions de violació de drets diferents depenent de la religió que professi”, explicava. Per això, un dels principals objectius de la MWB és “que l’Estat recuperi el paper preponderant en qüestions civils tot establint un únic codi civil, igual per a tothom, que s’apliqui sobre tothom independentment del credo religiós”.
Una de les principals repercussions que té l’existència de tants estatuts personals al Líban afecta directament a l’edat amb què es casen les dones del país. Cada confessió ha establert l’edat mínima en una xifra diferent que, en molts casos, no assoleix la majoria d’edat i que, a més, compta amb excepcions que permeten casaments que s’aparten de la normativa. “Si el pare ho autoritza, una nena de 12 anys es pot casar”, va exemplificar indignada Chmais. Durant la ponència, Chmais va recordar també que les lleis internes de cada comunitat religiosa vulneren la legalitat internacional, “la qual l’Estat libanès va signar”. Per l’activista, l’explicació que dóna el govern per no actuar contra aquestes situacions és “una excusa perquè diuen que ho fan per no posar en risc l’estabilitat i la pau entre confessions”.
Tot i això, Chmais va explicar que l’Estat no té en compte que, permetent les noces en edats tan prematures, “posa una enorme pressió sobre les menors, sobre nenes que en molts casos es veuen obligades a casar-se a canvi d’una compensació econòmica a les famílies, que necessiten per susbsistir”. A més, el nombre de matrimonis amb menors ha augmentat de manera notòria els últims anys, coincidint amb la important arribada de refugiats sirians. “Hi ha molts contrabandistes que estan fent negoci amb les menors: les casen amb libanesos i donen quantitats de diners a les famílies de les noies”. Només al 2016, al Líban es van comptabilitzar fins a 50.000 nenes menors d’edat vivint al país, però de pares desconeguts.
La violència que pateixen les dones al Líban també es reprodueix a l’esfera política. Tal i com va explicar Najwa Frossine, una de les majors injustícies a què han de fer front les dones libaneses és la llei de nacionalitat vigent, aprovada l’any 1925. Al Líban, la nacionalitat només la poden traspassar els pares. Si una dona libanesa té fills i el pare de les criatures no ho és, els fills no aconseguiran la nacionalitat, així com tampoc la pot aconseguir un home que es casi amb una dona libanesa. “Aquesta llei posa de manifest que la dona està marginalitzada a la Constitució i que la violència legal la sustenta la llei, ajudada pel Govern”, va criticar Frossine.
L’activista membre de LLWR també va recordar que, amb lleis d’aquesta tipologia, l’Estat atempta contra els seus propis principis: “Un article de la Constitució recull que tots els libanesos són iguals davant la llei i que tenen els mateixos drets polítics i civils, però no és així”. Tot i la situació de desigualtat que es viu avui al Líban, Frossine va voler recordar que el país va ser un dels primers estats àrabs en atorgar el dret a vot a les dones l’any 1953. “Amb el pas dels anys, la situació no ha millorat sinó que ara estem a la cua de representació femenina al parlament”.
Tal i com va detallar, l’any 2016 es va publicar un rànquing sobre la presència de dones als parlaments de 144 paisos i el Líban ocupava la darrera posició: només 6 dels 128 escons els ocupen dones. Segons l’últim informe de la Inter-Parliamentary Union (IPU), publicat l’1 d’octubre de 2018, el Líban segueix en una posició residual ocupant el 185è lloc, d’un total de 190, pel que fa a representació femenina al parlament; el cinquè per la cua.
Per últim, Wala’a Nabeel va donar a conèixer la situació de desigualtat que pateixen les dones a Jordània, la qual ha viscut una victòria recent: l’any passat, el govern va abolir l’article 308 de la Constitució que permetia que si un home es casava amb la dona a qui havia violat, se li retiraven els càrrecs. Tot i aquest important pas, la membre d’AWO va fer especial èmfasi en l’actual manteniment encara d’unes tradicions patriarcals que fan sentirpor a les dones en el moment de voler denunciar els actes de violència a què són sotmeses. “Les dones tenen por de la violència conjugal, i de denunciar-la. A aquest sentiment se suma la vergonya i la por a la reacció de la família i del seu entorn, una situació que fa que moltes no denunciïn el tracte que reben”, va remarcar Nabeel.
Nabeel també va coincidir a assenyalar que un dels problemes actuals a combatre a Jordània és la llei de la nacionalitat, similar a la del Líban. A Jordània, a més, els fills de dones libaneses que no disposen de la nacionalitat estatal, han de fer front a importants traves per poder accedir als serveis de salut i educació bàsics, cosa que provoca que tota una nova generació creixi mantenint el règim de privacions cap a una bona part de la seva ciutadania. Al país, les dones tampoc disposen d’igualtat salarial o de protecció davant els casos d’assetjament laboral. Nabeel va cloure la seva intervenció recordant que, així com el govern libanès, el seu homòleg a Jordània tampoc respecta els tractats internacionals a què s’ha inscrit ja que les dones no gaudeixen d’igualtat de drets i són discriminades per raó de sexe.
Les tres ponents, defensores dels drets de les dones, formen part de diferents organitzacions feministes que treballen per posar fi a les discriminacions i la desigualtat que impera en les societats actuals. Mariam Chmais és membre del comitè executiu de la Mousawat Association-Wardeh Boutros for Women’s Work (MWB), una entitat feminista que, des de la seva fundació als anys 60, lluita per aconseguir l’equitat de gènere a la regió. La també libanesa Najwa Frossine forma part del comitè executiu de la League for Lebanese Women’s Rights (LLWR), una organització feminista, laica i democràtica fundada l’any 1948 esdevenint així pionera en la lluita pels drets de les dones al Líban. Per la seva banda, Wala’a Nabeel és membre i responsable de projectes de l’Arab Women Organization of Jordan (AWO), organització sense ànim de lucre que, des del 1970, treballa per donar compliment als drets humans de les dones a Jordània i a la regió mediterrània.
