Text i imatges: Aitor Molina
Amb l’ofensiva israeliana colpejant tot el territori libanès, el trauma de les matances de Sabra i Xatila ressorgeix d’entre les persones refugiades palestines.
El camp de Xatila concentra totes i cadascuna de les dramàtiques problemàtiques que pateixen les refugiades palestines a tot el Líban. En aquest camp d’un quilòmetre quadrat viuen més de 20.000 persones, sent el camp de refugiats més dens del país i tràgic testimoni d’una de les masacres més cruels de la història de la humanitat.
En endinsar-se a Xatila pel nord, travessant l’entrada principal d’on pengen desenes de fotografies de màrtirs i emblemes de diferents faccions palestines, es troba un estret carrer ple de gent i botigues d’alimentació. Aquella via estreta i atapeïda és una de les artèries principals del camp i, per tant, quasi l’única per on poden entrar vehicles amb subministraments. Sortint d’aquest carrer, es comença a remuntar un entramat de carrerons molt més estrets per on només hi cap una persona, amb un recorregut arbitrari i aleatori que va connectant tots els habitatges.
Quan es va crear el camp el 1949 es van plantar 500 tendes previstes per la UNRWA, però a causa de la perdurabilitat de l’ocupació i les diferents onades de desplaçaments posteriors, aquesta quantitat ha augmentat vertiginosament.
El camp ha multiplicat per deu la seva capacitat, tot i que l’estat libanès mai ha permès ampliar l’espai. D’aquesta manera, les cases s’amunteguen l’una sobre l’altra sense cap pla urbanístic, en una mena de xabolisme vertical. El que al començament eren botigues, al llarg del temps s’han anat convertint en edificis autoconstruïts de dos a tres pisos.
La foscor és pràcticament absoluta, ja que la llum del sol no arriba per culpa de l’amuntegament dels edificis, el qual també provoca que el terra estigui completament enclotat. Moltes aigües residuals s’aboquen des dels pisos superiors directament al carrer, que prescindeix de sistema de clavegueram. Les veïnes i treballadores de l’entitat local Beit Aftal Assomoud (Casa de los Hijos de la Resistencia), que ofereix serveis socials als nens del camp, adverteixen constantment del perill dels cables elèctrics, que pengen massiva i indiscriminadament a l’alçada de les espatlles.
Jom Marwan, nascuda al camp, viu en una altra de les artèries principals del camp, on se situa el mercat. És una dona de 65 anys que tenia 23 anys durant la massacre de Sabra i Xatila i que llavors acabava de parir un nadó de 12 dies en un soterrani del barri comercial de Hamra, on van estar amagades durant tres mesos. “En aquest carrer que es veu per la finestra és on es van amuntegar més cadàvers, en tornar a casa ens trobem nou cossos dins del menjador […] Van assassinar el meu germà, el meu pare i el meu cosí”.
El 14 de setembre de 1982, durant la Guerra Civil del Líban, Israel havia envaït el Líban i l’exèrcit controlava Beirut. Les forces de la resistència palestina de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), dirigides per Yasir Arafat, van ser evacuades cap a Tunísia. Aquesta evacuació va tenir lloc sota la supervisió de les grans potències internacionals, en compliment de l’alto el foc que havia patrocinat els Estats Units i que obligava a l’exèrcit israelià a no envair Beirut Occidental i garantir la seguretat de les refugiades palestines als camps, que ja no comptaven amb la protecció dels milicians de l’OLP, ni de la Força Multinacional dedicada a aquesta missió concreta.
Aquell mateix dia, una explosió al quarter general de les falanges libaneses durant una reunió de comandament va matar al president Bashir Gemayel, el líder cristià de les Forces Libaneses, en el qual Israel havia dipositat tot el seu suport.
Les falanges libaneses, un grup paramilitar de la ultradreta cristiana, van sembrar el caos pels carrers de Beirut clamant venjança contra els musulmans, especialment contra els palestins; tot i que l’atemptat havia estat comès per Habib Shartouni, un altre cristià maronita que treballava pel servei d’intel·ligència sirià.
L’endemà al matí, l’exèrcit israelià havia envaït Beirut Oest i rodejava el camp de Xatila, establint el seu lloc de comandament al terrat de l’ambaixada de Kuwait, un edifici de set pisos amb vistes panoràmiques sobre el camp. En una reunió on va participar Ariel Sharon, ministre de defensa i el cap de l’exèrcit, el Mossad i el Shin Bet, es va decidir que serien les falanges libaneses les que entrarien al camp per “purgar-lo”, protegides i il·luminades amb bengales per l’exèrcit israelià. Mentrestant, els soldats israelians s’assegurarien que ningú pogués sortir del camp.
La comunitat de refugiades, llavors conformada només per civils, majoritàriament dones, nens i adults, va decidir enviar una delegació de quatre homes, Abu Zluiad (62 anys), Abu Hamad Ismail (55 anys), Twefik Abu Hashmeh (64 anys) i Abu Ahmad Raid (65 anys) amb una bandera blanca a l’ambaixada de Kuwait per demanar a l’exèrcit israelià que els permetés fugir del camp, però cap d’ells va tornar amb vida.
Durant les següents 72 hores, les falanges libaneses, armades amb destrals, ganivets, pistoles i alguns fusells israelians van massacrar la població del camp de Xatila. Segons el testimoni dels corresponsals Ralph Schoenman i Mya Shone enviat al Consell de Seguretat de les Nacions Unides el 8 de desembre de 1982 i l’informe de la Creu Roja Libanesa, es van trobar més de 3.000 cadàvers. Molts cossos es van trobar completament mutilats, amb un crucifix tallat al pit i sense la cabellera.
A Marwan li preocupa la situació actual que viu el Líban. Li preocupa que l’exèrcit israelià torni a envair el Líban i la resistència Palestina torni a ser evacuada o derrotada. “Ja vam veure el que va passar el 1982; tretze dies després que els combatents de la resistència palestina marxessin, van entrar al camp sense oposició i ens van massacrar”. Aquesta conversa va tenir lloc un dia abans del començament dels atacs israelians al Líban, amb quasi 1.247 morts i 5.000 ferits en 72 hores.
Nawan només tenia 6 anys el setembre del 82 i casa seva és fins i tot més modesta que la de Marwan. Amb una dicció molt dificultosa explica que la seva germana tenia 19 anys en aquell temps i era muda, “estava embarassada i quan vam trobar el seu cos a la porta de casa, li havien esgarrat la panxa i li havien extret un nadó”. Nawan va perdre a 16 familiars durant la massacre. Entre llàgrimes relata que “la gent que va morir durant aquells dies ara descansa en pau, però el que jo vaig viure potser és pitjor i m’acompanyarà tota la vida. Vaig veure cossos sense pell, dones violades i afusellades, parts mutilades per tot arreu. En un moment vaig agafar forces per començar a tapar tots els cossos, però un falangista es va apropar i em va dir que si continuava em mataria allà mateix”.
En una època i una regió a on la salut mental era ridiculitzada i estigmatitzada, Nawan va patir un post trauma sever que li ha dificultat la parla, un trastorn que també arrossega el seu fill de 5 anys, que resta assegut a la cadira del petit menjador amb el mòbil a tot volum.
En últims quatre anys ha rebut tractament psiquiàtric per evitar els malsons que li fan reviure les imatges de la massacre, però des de fa uns mesos, quan veu el que està succeint a Gaza, les imatges de la massacre de Sabra i Shatila gravades a la retina tornen a la seva ment.
El seu testimoni coincideix amb el de la periodista nord-americana Janet Lee Stevens, que en una carta al seu marit explicava que va veure “dones mortes a les seves cases amb les faldilles pujades fins la cintura i les cames obertes; desenes d’homes joves afusellats després d’haver estat col·locats en fila contra la paret d’un carrer; nens degollats; una dona embarassada amb els budells oberts i els ulls encara oberts completament, amb la seva cara enfosquida cridant en silenci per l’horror; així com incomptables nadons i nens petits que havien estat apunyalats, destrossats i llençats a piles d’escombraries“.
El camp de Burj Barajneh, construït el 1948 per acollir a 3.500 persones desplaçades de la ciutat d’Acre, actualment allotja a 43.000 persones en el mateix quilòmetre quadrat.
Quatre quilòmetres més al sud, entre els barris xiïtes de Beirut, es troba el camp de Burj Barajneh. Construït inicialment per la Creu Roja el 1948 per acollir a 3.500 persones desplaçades de la ciutat d’Acre, actualment allotja a 43.000 persones en el mateix quilòmetre quadrat (23.000 palestins, 16.000 sirians, 2.000 palestins sirians i 2.000 més nacionalitats). Dos membres de la Força Unificada de Seguretat Palestina, que integra 165 combatents de les diferents faccions presents al Líban com Fatah, Hamas o Asbat al-Ansar, acompanyen la visita a les famílies del camp. La visió del camp és esgarrifosa, es tracta d’una gàbia tapada per cables elèctrics a baixa altura i canonades d’aigua que s’entrellacen; una trampa on cada any moren entre 7 i 8 persones per electrocució. Els habitants només disposen de 13 pous autoconstruïts i que només subministren aigua salada i bruta. L’UNRWA té un petit hospital d’atenció primària amb dos metges i un dentista, així com quatre escoles (situades fora del camp per falta d’espai) que atenen a més de 2.000 nens.
A la seu del BAS, que també ofereix serveis socials en aquesta àrea, dues famílies esperen per explicar les seves vivències sobre la massacre. Una jove anomenada Nour sosté un marc amb el retrat dels seus quatre tiets. “Durant la massacre es van emportar els meus oncles en una furgoneta que va desaparèixer en una cantonada. Després d’allò mai més ningú els ha tornat a veure, ni tan sols s’han trobat els seus cossos”.
Amb la mà esquerra, Nour mostra al mòbil la fotografia de la seva àvia, que va dedicar tots els anys posteriors a esbrinar la veritat sobre el que li va passar a la seva família i a tantes altres. Durant aquell temps va contactar amb innumerables organitzacions internacionals (Creu Roja, Amnistia Internacional, etc.) sense èxit, fins que va morir fa dos anys. Ara, aquesta jove de 31 anys ha pres el seu relleu. La família Sanah Dirawi lluitarà per sempre per trobar la veritat.
En la mesura que la massacre es va portar a terme durant la Guerra Civil Libanesa, mai es va arribar a aclarir el nombre real de morts i desapareguts; tot i que el citat informe de la Creu Roja expressa que es van trobar més de 3.000 cadàvers, aquest no té en compte els cossos enterrats en les diferents fosses comunes que les excavadores van anar cavant i cobrint durant els dos últims dies de la massacre. D’altra banda, les autoritats libaneses van expedir 1.200 certificats de defunció, només per aquelles persones que podien acreditar amb 3 testimonis que el seu familiar havia desaparegut.
La justícia i la veritat que reclamen les famílies de les víctimes no han arribat avui dia. Embolicada i discriminadament amagada dins d’un període convuls de la història del Líban, la massacre de Sabra i Xatila va caient en l’oblit sense que ningú mai, a cap país del món, hagi estat jutjat pel que l’Assemblea de les Nacions Unides va definir com a “acte de genocidi”.
Quan el ministre de defensa israelià, Ariel Sharon, va ser escollit primer ministre el 2001, les famílies de les víctimes van interposar una demanda a la justícia belga perquè el condemnes en virtut d’una llei de jurisdicció universal per a casos de violacions de drets humans. El Tribunal Suprem belga va dictaminar en primera instància el febrer de 2003 que Sharon podria ser encausat pels fets, però davant la pressió diplomàtica a la qual Bèlgica es va veure sotmesa, el 14 de juliol es va fer una modificació d’aquesta llei perquè només s’apliqués en casos on estiguessin involucrats ciutadans belgues. La màxima responsable de l’organització Human Rights Watch a Brusseles, Geraldine Mattioli, va declarar que “amb tota la pressió dels Estats Units a Israel, hem oblidat completament l’objectiu inicial d’aquesta llei, que era brindar justícia a les víctimes de crims horribles”.
Per part seva, Elie Hobeika, màxim mandatari de les falanges cristianes i principal responsable de la matança, va arribar a ser ministre del govern libanès del 1990 al 1998, però va morir en un atemptat el gener del 2002, dies després d’haver dit públicament que estava disposat a declarar en el judici belga per explicar tota la veritat.
Des del 2000, el Comitè Internacional “Per a no oblidar Sabra i Xatila”, creat pels periodistes Stefano Chiarino i Maurizio Mussolino, morts el 2007 i 2016 respectivament, juntament amb l’associació local Beit Aftal Assomoud i diferents activistes, acadèmics i militants palestins i italians, organitzen cada any una delegació internacional per commemorar la massacre i visibilitzar la injustícia que encara pateixen les víctimes d’aquells actes impunes. En aquest context, l’Associació Catalana per la Pau també participa activament i aquest any ha enviat a quatre col·laboradores per participar en aquesta delegació.
El passat divendres 20 de setembre, quaranta-dos anys després de l’inici d’aquell extermini, es va portar a terme una manifestació que sortia des de l’antiga ambaixada de Kuwait fins a la fossa comuna on resten milers de cossos de les famílies de Xatila, en forma d’homenatge a aquelles dones, nenes, adultes i joves que van ser assassinades en un dels actes més miserables de la història contemporània.
Aquest article es va publicar originalment a El Salto Diario.
