Text i imatges d’Anna Enrech
En el viarany colombià La Plancha, la convivència entre excombatents i població civil és una realitat marcada per necessitats comunes.
María de los Ángeles Apasco i Marta Cecilia Gómez comparteixen objectius i esperances. Són veïnes del Espacio Territorial de Capacitación y Reincorporación (ETCR) Jhon Bautista Peña, ubicat al viarany La Plancha, a Anorí, al departament d’Antioquia. Actualment, aquest ETCR l’habiten unes 60 persones -inicialment el van habitar més de 300-, on conviuen persones excombatents de les FARC-EP i signants de pau juntament amb algunes persones de la població civil colombiana. Tot i que els camins de María de los Ángeles i Marta Cecilia han estat diferents, avui dia totes dues coincideixen en les seves màximes prioritats: “tenir una terreta i un habitatge digne”.
Apasco té 37 anys i és excombatent i firmant de pau. Treballa en el mateix ETCR confeccionant motxilles i roba de muntanya a la cooperativa Coomuldesna. Gómez té 55 anys i és part de la població civil del país. S’encarrega del restaurant del ETCR, tant de la cuina com el servei, a banda de cuidar el seu hort i els animals. Totes dues habiten en aquest espai a consciència, i comparteixen el seu treball actiu pel bon funcionament i convivència d’aquest.
L’ETCR Jhon Bautista Peña és una de les 24 zones que es van habilitar el 2017, després de la firma dels Acords de Pau, per a la reincorporació a la vida civil d’exguerrillers i exguerrilleres de les FARC-EP. Inicialment i després de la signatura dels acords, aquests espais es van denominar Zonas Veredales Transitorias de Normalización (ZVTN), però després del procés de deixament d’armes, les ZVTN van passar a ser ETCR. Aquestes zones habilitades per la reincorporació són eminentment rurals: són zones molt afectades pel conflicte armat al país, i també són zones que havien estat bases de diferents fronts de les FARC-EP durant el conflicte. Qui dona nom a aquest ETCR antioqueny és un excombatent de la mateixa zona que fou assassinat. “Així guardem la seva memòria”, assegura María de los Ángeles.
L’últim informe trimestral del secretari general de l’ONU, publicat el març de 2024, recull que la inseguretat continua afectant especialment les comunitats dels departaments d’Antioquia, Bolívar, Caquetá, Cauca, Chocó, La Guajira, Nariño, Putumayo i Valle del Cauca. El mateix informe apunta que, des de la signatura dels Acords de Pau, s’han verificat 416 assassinats de persones excombatents de les FARC-EP. I en el que va de 2024, segons les dades publicades per l’Institut d’Estudis per al Desenvolupament i la Pau (Indepaz), ja han assassinat a cinc excombatents i a 20 líders socials i persones defensores dels drets humans, cinc dels quals van ser en el departament d’Antioquia.
L’estigma per ser signant de pau, juntament amb les dinàmiques de violència i confrontació de grups armats, es tradueix en l’expulsió de l’expulsió de la població de les zones rurals, i afecta especialment les persones que es troben en procés de reincorporació. Actualment, prop de 2.000 excombatents fan el seu procés de reincorporació en els ETCR, mentre que aproximadament 3.000 ho fan en àrees col·lectives fora d’aquests espais, assenyala l’informe del secretari general de l’ONU de desembre de 2023.
Terra i sostre
“A mi m’agradaria viure en un altre lloc, perquè aquí no tenim futur en res. Les perspectives d’una continuen sent les mateixes, perquè els problemes també continuen sent els mateixos. L’única cosa que volem és tenir la nostra terreta per cultivar i tenir un habitatge digne”, assenyala María de los Ángeles. Va néixer al departament de Risaralda, en el centre-oest del país, però explica que no pot tornar al seu poble natal per l’estigma que acumulen les persones firmants de pau. “En certa manera, una troba la tranquil·litat, aquí al ETCR, però moltes continuem lluny de les nostres famílies. A on viu la meva família, jo no puc dir que soc firmant, que soc excombatent”.
Apasco va ingressar a les files amb només 16 anys. “Risaralda és una zona rural, la meva família és camperola. Llavors, la guerrilla tenia molta incidència en aquella zona. No anaven uniformats, però ja es coneixia qui era i qui no. Feien reunions i donaven revistes, i en una d’aquestes parlaven de la lluita guerrillera, mencionaven les problemàtiques que es vivien i el que buscaven, també de trobar un acord amb el govern. Veia nois molt joves que ingressaven, i vaig pensar: Per què jo no? Vaig ingressar llavors per la necessitat de creure que estaven fent alguna cosa, i del fet que algun dia es podria aconseguir un canvi. Perquè sense fer res no es veia possible, i les problemàtiques eren cada dia més dures”.
Marta Cecilia Gómez és originària de Sabanalarga, en el mateix departament d’Antioquia. Ella no és excombatent, sinó que és part de la població civil colombiana, però va anar al ETCR per treballar. “Jo vaig venir per necessitat. Em van trucar perquè vingués a cuinar i servir menjars i no podria deixar passar l’oportunitat. Així, puc ajudar a pagar la universitat a les meves filles. No m’ha anat malament gràcies a Déu, la gent és molt formal i per mi són com una família”, explica mentre dona menjar als animals. “Per mi la vida aquí està bé. Visc entretinguda: que si pollastres, que si marranitos, que si l’hort de cebes, les yuquitas, treballant a la cuina… Jo aquí faig de tot”.
Així i tot, Marta Cecilia coincideix amb María de los Ángeles en què les principals necessitats de tota comunitat són l’accés a un habitatge i a un tros de terra per poder treballar. “Que bo seria aixecar-se al matí i sentir una vaca bramant per anar a munyir; i tenir on sembrar, perquè aquestes terres són molt estèrils”. A més a més, les cases en les quals viuen les persones en el ETCR són prefabricades i estan mal aïllades, “si vostè està roncant l’escoltarem tots”, explica Marta Cecilia entre el sarcasme i la incomoditat. A part, la ubicació dels viaranys dificulta l’accés a la salut o a l’aigua potable, entre altres coses. Tant Apasco com Gómez donen especial èmfasi a la inseguretat en els territoris rurals per la presència de dissidències i grups armats, “però no tenim alternatives d’on anar”, diu Marta Cecilia.
Cooperativisme: reincorporació i capacitació
El mateix informe trimestral del secretari general de l’ONU assenyala que prop del 80% d’excombatents, incloses 2.815 dones, participen en projectes productius. En el cas de l’ETCR Jhon Bautista Peña, aquesta peça és clau: a la Plancha, algunes de les persones en procés de reincorporació van fundar la cooperativa Coomuldesna, que és el paraigua que engloba diferents projectes productius dins de l’economia social i solidària. Aquests projectes continuen i es van renovant, i són una font d’ingressos per les persones involucrades en cada línia productiva.
María de los Ángeles va ser una de les fundadores de la cooperativa. “Necessitàvem una personalitat jurídica per canalitzar els diners que guanyaríem amb cada projecte, així que vam conformar la cooperativa. Així tot, la burocràcia ens va atropellar, va ser un procés costós”. Explica que els primers projectes que es van impulsar van ser el de piscicultura i el d’apicultura; però avui dia, hi ha sis línies productives en marxa.
Apasco és operària de màquina en el projecte Confecciones La Montaña. Es dedica a cosir i manufacturar ronyoneres, motxilles i pantalons de muntanya, principalment, i ho distribueixen i venen a tota Colòmbia. “Els productes que confeccionem són similars als que teníem i utilitzàvem a muntanya. En aquella època, ja treballàvem amb màquines, i aquí ho hem replicat amb més eines, material i varietat de teles”. Explica que, actualment, en el projecte de Confecciones treballen activament 21 persones, principalment dones. “La idea dels projectes és poder generar ingressos pel nostre sustentacle”. Aquest projecte forma part de la Federación de Economía Solidaria Efraín Guzmán i compta amb el suport de la Corporación Alternativas de Paz (Alterpaz). A més a més, la línia productiva també rep la col·laboració de la cooperació internacional: actualment, de l’Associació Catalana per la Pau, la Fundació Món-3 i l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament.
Per part seva, Marta Cecilia participa a Esencias de La Montaña, un projecte amb 10 persones treballadores que elabora i distribueix diferents productes de cosmètica natural. Gómez col·labora en el projecte, però no forma part de la cooperativa, ja que també treballa en altres llocs a l’ETCR. Esencias forma part de la mateixa Federación i compta amb el suport d’Alterpaz i de la Universitat d’Antioquia.
Tot i que María de los Ángeles declari que voldria viure en una altra banda, també subratlla moltes vegades la responsabilitat col·lectiva de donar vida al projecte i la cooperativa: “si la gent se’n va del ETCR, els projectes es desanimen i cauen. Necessitem un cúmul de persones que treballin diàriament per continuar endavant. Les perspectives dels projectes són bones, però a futur estan més aviat penjant”. Per a Marta Cecilia també existeix la doble vara: la necessitat de millorar les condicions de vida i la preocupació d’on aniran quan hagin de marxar de l’ETCR. “De moment no ens ha superat -o volgut- acomodar en cap lloc. Jo no em veig amb 55 anys d’anar-me’n i tornar a començar. Només penso en què passarà el dia que haurem de marxar d’aquí”.
Aquest article es va publicar originalment a El Salto Diario.
